Adela i Dolors diuen:
Estem fem pràctiques amb el blog a casa d’una lloba, la Isabel ens ha preparat un té amb llimona i unes galetetes, en aquestes reunions sempre hem de mullar i menjar, sempre es bo, aliment de l’esperit, aliment del cos. ![]()
Carme diu:
Tot era blanc, el terra, els cims, els arbres, el riu congelat, Amb unes velles raquetes d’esquí als peus vaig resseguir el caminet i pas a pas de cop i volta vaig topar amb les petjades d’algún animal que no vaig aconsseguir identificar, qui era? no ho sé, però vaig seguir les seves passes durant hores i d’alguna manera em portava muntanya enllà i em duia a la recerca de l’ós, del meu propi ós que segur hivernava en algún lloc del meu propi ser.
Sortós qui sense seny ha travessat les mars
i ha conegut el món de l’una banda a l’altra;
qui obeint el seu vent se n’anava a l’atzar,
que és el millor país pels cors sense mare.
Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants del fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven…
……………………………………………………
Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues…
Qui sol i sense rems i en un mar porcel.lós
s’alçurava en el cant sobre la cresta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles…
…………………………………………………
Beatus ille de Josep Palau i Fabre (1917-2008)
Aquests fragments d’un poema de Palau i Fabre -en els que he sentit el ressò del nostre desig d’explorar, de trobar la nostra veu, de transformar pors i ràbies en poder creador, …- són un petit homenatge al poeta que va morir dissabte passat.
Més informació
LUNA ROJA
Un eclipse lunar se produce cuando la Luna pasa a través de la sombra de la Tierra. Se podría esperar que el satélite terrestre se tornara más cenicienta que lo usual pero, en cambio, se transformará en una esfera de color rojo intenso. La aparición de esta tonalidad se debe a que ese es el color de la sombra de la Tierra.
Comúnmente estamos familiarizados con sombras de grises o de color negro, sin embargo la producida por la Tierra es diferente debido a su atmósfera. La delicada capa de aire polvoriento que rodea nuestro planeta enrojece y redirige la luz del Sol, rellenando de ese modo la oscuridad que está detrás de la Tierra con un brillo rojo como el del atardecer.
Quetzalcóatl, el dios grande y bueno, se fue a viajar una vez por el mundo en figura de hombre. Como había caminado todo un día, a la caída de la tarde se sintió fatigado y con hambre. Pero todavía siguió caminando, caminando, hasta que las estrellas comenzaron a brillar y la luna se asomó a la ventana de los cielos. Entonces se sentó a la orilla del camino, y estaba allí descansando, cuando vio a un conejito que había salido a cenar.
-¿Qué estás comiendo?, – le preguntó.
-Estoy comiendo zacate. ¿Quieres un poco?
-Gracias, pero yo no como zacate.
-¿Qué vas a hacer entonces?
-Morirme tal vez de hambre y de sed.
El conejito se acercó a Quetzalcóatl y le dijo;
-Mira, yo no soy más que un conejito, pero si tienes hambre, cómeme, estoy aquí.
Entonces el dios acarició al conejito y le dijo:
-Tú no serás más que un conejito, pero todo el mundo, para siempre, se ha de acordar de ti.
Y lo levantó alto, muy alto, hasta la luna, donde quedó estampada la figura del conejo. Después el dios lo bajó a la tierra y le dijo:
-Ahí tienes tu retrato en luz, para todos los hombres y para todos los tiempos.
http://www.webelpuente.com/ep1101/anahuac.htm
……………………………
Luna – Conejo – Mujer
……………………………
“Soy tan sensible como la arena a la ola, los árboles a la cualidad del aire, la loba a la presencia de otra criatura… Permanezco abierta a todo. Sin embargo, esta misma apertura hace que mis limites sean vulnerables y me deja expuesta a las lesiones del espíritu.“
Clarissa Pinkola Estés

Esta es la cita de Thoreau que os leí en nuestra última sesión (Grup1):
“Persigue, alcanza, rodea tu vida como un perro en torno a la silla de su amo. Haz lo que amas. Conoce tu propio hueso; róelo, entiérralo, desentiérralo y vuelve a roerlo. No seas demasiado moral; podrías robarte mucha vida. Aspira a algo más que la moralidad. No seas sólo bueno: sé bueno para algo. todas las fábulas tienen su moraleja, pero los inocentes disfrutan con la historia.”
Esta cita está sacado del librito recién editado por Pre-Textos “Escribir” que son unos extractos del enorme diario de Thoreau (que era según dice Kenneth White “su laboratorio”). La cita es del 27 de marzo de 1848.
Hay varias publicaciones en castellano de su libro más conocido:Walden (o la vida en los bosques), seguido a menudo del ensayo también famoso “De la desobediencia civil”. Otro precioso librito se llama “Caminar” y está editado tanto en Ardora Exprés, como en Olañeta si mal no recuerdo. Os aconsejo una pequeña joya: una biografía de Thoreau escrita por Antonio Casado da Rocha “Thoreau, una biografía” editado por Acuarela.
Todos son libros imprescindibles para quien saborea la naturaleza salvaje… A incluir en la biblioteca nómada de toda “joven loba” (y no tan joven) que se precie… Que lo disfruteís. Roerlo y volver a roerlo…

La dona dels somnis de Maribel Pallejà
Sobre el “Taller de somnis”
JO DORMO, QUI FA EL SOMNI?
He tingut la sensació de que aquesta pregunta quedava suspesa a l’ aula , resonava a l’ aula …No se si és tan enigmàtica com ho veig jo ?
M’ ha fet pensar en dormir i somiar com a dues accions diferenciades, una per a descansar el cos i l’ altra per a descansar l’ànima, i també per a nodrir-la. El dormir com a mitjà per arribar a somiar.
Quan anem a dormir ens abandonem, pensem en que el nostre cos descansi i també la nostra ment que coordina el cos , però no pensem en que somiarem tant sí com no, que els efectes d’ aquests somnis condicionaran el nostre temps de vigilia .
No diem “bona nit m’ en vaig a somiar que estic molt cansada” ens deixe’m portar per la son , que agosarades que som ! no sabem que ens espera !
Hem deixa’t enrere el dormir,se suposa que el dormir és el mitja per poder arribar a somiar.
Deixe’m de funcionar amb el jo vigilant i passem a viure altres móns reals, en una altra dimensió . És potser ,en aquesta dimenensió on es barejen les energies dels essers vius, humans i animals, i és aquest l’ espai que compartim ?No teniu somnis on surt gent que no coneixeu? paissatges que mai heu vist?
Qui ens guia cap el somni?
NOIES, HO DEIXO AQUÍ I OBRO EL DEBAT… M’ HE EMBOLICAT UNA MICA .
UNA ABRAÇADA A TOTES
…i, amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era…
Rodoreda, Mercè. La Plaça del Diamant
Dissabte vaig anar al TNC (Teatre Nacional de Catalunya) a veure una adaptació teatral de la novel.la La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda –una de les moltes activitats que aquest any es fan per recordar el centenari del naixement d’aquesta escriptora catalana-.
L’obra explica la història de Natàlia, coneguda universalment com a Colometa, i fa una crònica de la Barcelona de postguerra i molt especialment del barri de Gràcia. Natàlia és una de tantes noies que accepta amb resignació la seva vida i el seu matrimoni durant la Segona República Espanyola. Un cop acabada la Guerra Civil, en una Barcelona que ja no és la mateixa, Colometa vol deixar de ser Colometa.
L’obra em va emocionar -tot i la dificultat de portar una novel.la al teatre– perquè és la nostra història, la del nostre país i la de generacions de dones que han viscut una vida imposada i volia compartir aquest fragment -justament en aquests moments que estem tractant el tema de la còlera- en el qual la protagonista aboca tota la ràbia, per un passat de submissió, en un gest d’alliberament.
Foto: Michaux por Claude Cahun
He aquí un poema-exorcismo del escritor-poeta-pintor Henri Michaux, de origen belga, francés de adopción (nacido en Namur, el 24 de mayo 1899, muere en Paris, el 19 octubre 1984). Michaux fue un inclasificable viajero tanto de territorios reales como de espacios imaginarios pero, sobretodo, fue un atento explorador de la conciencia humana, de sus abismos, de sus profundidades, de sus delirios… Su experiencia con las drogas (con la mescalina), sus observaciones de varios casos de locura, así como sus excursiones por tierras lejanas (Ecuador, Asia por ej.), sus movimientos y desplazamientos que recogía en signos picturales, todo nos habla de su incesante movilidad. Explorador, experimentador, “sismógrafo” (así la llamó el poeta Alain Jouffroy), Michaux realizó, y recogió por escrito con minuciosidad, la peligrosa travesía de lo que llamaba el “espacio del adentro”. Durante toda su existencia trató de conocer, explorar y ensanchar, el campo de la conciencia… Encontró algunos pasajes que supo compartir con un humor muy fino – y a menudo desgarrador. Para él, el ser era un territorio por explorar, un especie de paisaje cuya aparente estabilidad disimulaba diminutas brechas y grandiosos acontecimientos… Decía Michaux: “Escribo para recorrerme. Pintar, componer, escribir: recorrerme. En esto está la aventura de estar vivo”. Otra de sus frases para despertar : ” El pensamiento antes de ser obra es trayecto”.
YO SOY GONG
En el canto de mi cólera hay un huevo,
Y en ese huevo está mi madre, mi padre y mis hijos,
Y en ese todo hay alegría y tristeza mezcladas, y hay vida.
Fuertes tempestades que me socorristeis,
Hermoso sol que me contrarrestaste,
Hay odio en mí, fuerte odio y de muy antigua data,
En cuanto a la belleza, veremos más tarde.
No me he endurecido en verdad más que por laminillas;
¡Si se supiera cuán meloso he permanecido en el fondo!
Soy gong y algodón en rama y canto nevado,
Lo digo yo, y estoy seguro.
JE SUIS GONG
Dans le chant de ma colère il y a un oeuf,
Et dans cet oeuf il y a ma mère, mon père et mes enfants,
Et dans ce tout il y a joie et tristesse mêlées et vie.
Grosses tempêtes qui m’avez secouru,
Beau soleil qui m’as contrecarré,
Il y a de la haine en moi, forte et de date ancienne,
Et pour la beauté on verra plus tard.
Je ne suis en effet devenu dur que par lamelles;
Si l’on savait comme je suis resté moelleux au fond.
Je suis gong et ouate et chant neigeux,
Je le dis et j’en suis sûr.
Henri Michaux. Mes propriétés
https://es.wikipedia.org/wiki/Henri_Michaux