Sortós qui sense seny ha travessat les mars
i ha conegut el món de l’una banda a l’altra;
qui obeint el seu vent se n’anava a l’atzar,
que és el millor país pels cors sense mare.
Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants del fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven…
……………………………………………………
Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues…
Qui sol i sense rems i en un mar porcel.lós
s’alçurava en el cant sobre la cresta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles…
…………………………………………………
Beatus ille de Josep Palau i Fabre (1917-2008)
Aquests fragments d’un poema de Palau i Fabre -en els que he sentit el ressò del nostre desig d’explorar, de trobar la nostra veu, de transformar pors i ràbies en poder creador, …- són un petit homenatge al poeta que va morir dissabte passat.
Més informació
blog de les llobes 