compartim
Dead Can Dance (voz Lisa Gerrard & Brendan Perry) | Coreografías de Pina Bausch
Una fiesta para los sentidos… un trance…
Diarios indios, un espectáculo poético-visual
Dos tastets…
La voz de Chantal Maillard leyendo los textos que escribió en Benarés dialoga con las imágenes grabadas por el cineasta David Varela en la misma ciudad.
A saborear…
Presentació de “India” de Chantal Maillard
L’acte serà a càrrec d’Agustín Pániker, Manuel Ramírez i l’autora.
- Dilluns 12 de maig
- 19:30h
- La Central (c/Mallorca) (Mallorca, 237 / 08008 BARCELONA)
Els textos reunits a India van ser escrits entre 1987 i 2012. Abasten doncs un període de vint-i-cinc anys, temps suficient per oferir no només la perspectiva d’una evolució personal, sinó també una imperiosa i progressiva interrogació per l’esdevenir d’una cultura que no es reconeix en els nous models globalitzants. Mostren una realitat en procés de metamorfosi permanent i abordada des de diferents angles. La teoria del rasa a l’estètica índia, les estratègies orientals davant la mort, el significat del gest a la dansa tradicional, la relació de Schopenhauer amb les doctrines índies, la complexa immersió del subcontinent al capitalisme globalitzat, els arbres-temple a Benarés, l’economia de subsistència matriarcal davant l’economia de producció i creixement il·limitat, la creació de l’observador com a mètode de coneixement dels diversos plans de la consciència: tots aquests temes i molts d’altres s’entrellacen i s’uneixen en un mateix corrent indagador subterrani.
Els quatre tipus d’escriptura (diari, poesia, assaig i crítica) que el lector trobarà en aquest llibre són, en aquest cas, absolutament complementaris. Cada un d’ells respon a una manera de dialogar amb la realitat, de provocar-la, rebre-la i expressar-la: reunir-los permet oferir angles i derives que podran ajudar a imaginar la complexitat del món que descriuen.
Chantal Maillard és poeta i assagista. Va ser professora titular d’Estètica i Teoria de les Arts a la Universitat de Màlaga i es va especialitzar en filosofies i religions de lÍndia a la Universitat de Benarés.
Amb Matar a Platón va obtenir el Premi Nacional de Poesia 2004 i amb Hilos, el 2008, el Premi de la Crítica i el Premi Andalucía de la Crítica.
Font: La Central http://www.lacentral.com/web/presentaciones/?evento=97016
Si tienes un libro, eso es una puerta…
Éste es un libro de cuentos de mujeres que se ofrecen como señales a lo largo del camino. Puedes leerlos y meditarlos a fin de que te guíen hacia la libertad adquirida por medios naturales, hacia el interés por ti misma, los animales, la tierra, los niños, las hermanas, los amantes y los hombres. Quiero decirte de entrada que las puertas que conducen al mundo del Yo salvaje son pocas pero valiosas. Si tienes una profunda herida, eso es una puerta; si tienes un cuento muy antiguo, eso es una puerta. Si amas el cielo y el agua hasta el extremo de casi no poder resistirlo, eso es una puerta. Si ansías una vida más profunda, colmada y sensata, eso es una puerta.
Clarissa Pinkola Estés
Feliç diada a totes i tots!
diari en blanc. Un objecte, un instant
En el meu procés creatiu, la pintura sempre ha estat l’eix central. A partir del 2000 o potser abans (tinc una relació estranya amb el temps) vaig començar a introduir objectes i petites instal·lacions en les meves mostres.
La que s’ha vist a Can Manyé, Alella (Barcelona), s’articula a l’entorn d’unes fotografies que vaig fer partint d’objectes del voltant, així va començar aquest projecte.
Els objectes que m’apareixien o que em trobava, m’impulsaven a pintar-los de blanc, descobrint que al mateix temps que els cobria, feia el procés contrari, els desemmascarava i els connectava amb la seva part més essencial; resultat que propiciava el generar noves realitats.
Els vaig classificar, donar una paraula, i col·locant-los sempre en un mateix espai, els vaig fotografiar, creant un diari 7 imatges cada dia durant 7 dies.
Els nous objectes que em proporcionava l’atzar, em provocaven a contemplar a observar des de un altre punt, deixant la ment en blanc, mimetitzant-me amb el procés artístic com una eina per experimentar, apareixent conceptes que sempre són arreu, que sempre es repeteixen, que ens hem anat qüestionant des de sempre… el temps, la identitat, el casual… el misteri de les formes, el secret d’un instant, tot és a tot arreu, tot és relació,… tot està en nosaltres, som nosaltres qui creem realitat…
En la mostra en són protagonistes els objectes, les pintures, les imatges, les ombres, les paraules que, estructurant-se, en un altre ordre creen un nou univers ple de possibilitats.
Cada objecte acaba sent la metàfora d’un record, un símbol que ens parla d’aquests secrets (el secret d’un instant, seria també un bon títol)… de l’essència, de la consciència, del viscut, de l’espai, del temps, del passat, del futur, de les aparences, de la identitat… aparèixer, desaparèixer, manipular, pintar, blanc sobre blanc, fons blanc, objecte blanc, blanc d’ombra: diari en blanc.
victòria pujadas
http://victoriapujadas.blogspot.com.es
Carpe diem
CARPE DIEM
No deixis que acabi el dia sense haver crescut un poc,
sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et llevi el dret a dir la teva,
que és gairebé un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom d’extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
sí poden canviar el món.
Passi el que passi la nostra essència està intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi.
Ens derroca, ens fa mal,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia història.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua:
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somiar,
perquè somiant és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
el silenci.
La majoria viu en un silenci…
View original post 120 more words
Avui equinocci, día i nit en perfecte equilibri!
Equinocci a les 17:57!
Entrada del Sol en el signe zodiacal d’Àries, inici de la primavera, moment en el qual el dia i la nit estan en equilibri: equi=igual, nocci=nit… quan els dos polos terrestres es troben a la mateixa distància del sol.
Ara tenim una oportunitat per posar en equilibri en el nostre interior les forces polars: la llum i l’obscuritat, el masculí amb el femení, l’acció amb la contemplació, jo amb tu…
Feliç primavera a totes i tots!
Fent camí cap a la nova consciència
L’Associació “Amics de l’Ofici de Viure“, creada per oients del programa de ràdio “L’Ofici de viure” de Catalunya Ràdio ha organitzat el 15/3/2014 el seu primer congrés, amb el títol “Fent camí cap a la nova consciència”, convidant a diversos col·laboradors del programa a reflexionar sobre la nova consciència i la nova espiritualitat, a compartir recursos i eines per fer el camí i a afirmar la necessitat de portar-ho a la pràctica, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. Una trobada estimulant i molt a prop del treball que es fa al taller de les llobes.
Potser seria interessant crear ponts de comunicació amb ells, si més no per tal que coneguin el treball que es fa al taller de les llobes.
Meena Keshwar Kamal, la leona despierta
Meena Keshwar Kamal, generalmente conocida como Meena, nació en Kabul, el 27 de febrero de 1956. Al acabar sus estudios, inició la fundación de la Asociación Revolucionaria de la Mujeres de Afganistán (RAWA) en 1977, con la intención de dar la palabra a las despojadas y silenciadas mujeres de Afganistán. Empezó una campaña contra las fuerzas armadas rusas y su estado títere en 1979 y organizó numerosas marchas y encuentros en escuelas, institutos y la Universidad de Kabul para movilizar a la opinión pública. Luego creó escuelas para criaturas refugiadas, así como centros hospilatarios y talleres de artesanía para mujeres en el exilio pakistaní para apoyar económicamente a las mujeres afganas. Fue asesinada por agentes de la policía secreta afgana o sus cómplices fundamentalistas en Quetta, Pakistán, el 4 de febrero de 1987. Iba a cumplir 31 años.
Meena declaró en una de sus entrevistas: «Las mujeres afganas son como leonas durmientes, una vez despiertas, pueden desempeñar un papel maravilloso en cualquier revolución social».
Meena era también poeta. Aquí os dejo su poema más conocido.
NUNCA VOLVERÉ
Soy la mujer que ha despertado
Me he levantado y convertido en tempestad entre las cenizas de mis criaturas abrasadas
Me he alzado desde los arroyos de la sangre de mis hermanas
Me ha dado fuerzas la cólera de mi nación
Mis ruinosas y quemadas aldeas me llenan de rabia hacia el enemigo,
Soy la mujer que ha despertado,
He hallado mi camino y nunca volveré.
He abierto las puertas cerradas de la ignorancia
Me he despedido de todos los brazaletes de oro
Oh compatriota, ya no soy lo que fui
Soy la mujer que ha despertado
He hallado mi camino y nunca volveré.
He visto criaturas sin hogar vagando descalzas
He visto novias con jena vistiendo luto
He visto gigantes muros de prisiones devorando libertad en su feroz estómago
He vuelto a nacer en medio del coraje y la resistencia épica
He aprendido el canto de libertad en el último aliento, en las olas de sangre y en la victoria
Oh compatriota, oh hermano, no me veas más como débil e incapaz
Con todas mis fuerzas estoy contigo en la senda libertadora de nuestro país.
Mi voz se entremezcla con miles de mujeres en pie
Mis puños se enlazan con los puños de miles de compatriotas
Junto a ti he subido los escalones hacia el camino de mi nación,
Para acabar con todos esos sufrimientos y romper los grilletes de la escavitud,
Oh compatriota, Oh hermano, ya no soy lo que fui
Soy la mujer que ha despertado
He hallado mi camino y nunca volveré.
I’m the woman who has awoken
I’ve found my path and will never return.
blog de les llobes 