Encara que et passis un temps desconnectada sempre hi ha algú que et recorda qui ets o què ets.Vull compartir amb totes vosaltres aquest dibuix que vaig fer fa pocs dies en l’intent de reiniciar el treball interior, abandonat en hores baixes. [Núria T.]
Cada dia de 8 a 9 de la tarda, a Catalunya Ràdio, fan un programa que es diu L’ofici de viure presentat pel periodista Gaspar Hernàndez.
Tal com el defineixen ells mateixos, “L’ofici de viure” és un programa sobre creixement personal, psicologia positiva i nova espiritualitat. Ofereix als oients eines per viure millor. Cada vespre, psicòlegs, terapeutes, filòsofs i escriptors parlen sobre conducta humana i emocions amb l’objectiu de donar pautes als oients per viure amb més plenitud.
Alguns dels temes del programa són: com gestionar bé la ira, com no tenir por, els límits de la sinceritat en la parella, els perills del perfeccionisme, com aprendre a dir no, l’autoestima, l’amabilitat, l’actitud davant la malaltia i la mort, el contacte amb la natura, gestió de l’estrès, com assolir els objectius, el poder de les intencions.”
És un programa divulgatiu d’una hora durada i, evidentment, el temps condiciona el grau de profunditat del tractament dels temes. però fins ara jo no havia sentit programes d’aquest tipus en un mitja de comunicació i ho trobo molt positiu. D’altra banda, també deu ser un indicador del nombre de persones cada vegada més interessades per una reflexió sobre la vida i sobre la manera de viure.
En qualsevol moment es pot anar al web del programa, http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1038, i escoltar -o descarregar-se per escoltar més tard- algun dels programes ja emesos, cadascun dels quals està dedicat a un tema. Per exemple, el dia 6/9/2007 van tractar el tema de la ira que ara ens ocupa a nosaltres.
Dos propuestas sobre Palau i Fabre:Su fundación en Caldes d´Estrac muy recomendable, si una mañana os animais a ir vale la pena aprovechar y darse luego un paseito o un baño en la playa.Se llega en tren.Yo me <enamore> de el leyendo su libro: Lorca-Picasso Ed Proa. Sus 86 páginas ensanchan el horizonte hasta desdibujarlo . Os transcribo “un tast” que yo relaciono con el concepto de paradoja que dia tras dia trabajamos en los talleres. Pág.- 78 <<…es imprescindible ser uno y ser mil para sentir las cosas en todos sus matices.Hay que ser religioso y profano.Reunir el misticismo de una severa catedral gótica con la maravilla de la Grecia pagana.Verlo todo, sentirlo todo. En la eternidad tendremos el premio de no haber tenido horizontes>> (Federico Garcia Lorca>Em sembla que el que em duia a Lorca és exactament el mateix que em duia, i que em duu, a Picasso: aquesta noció de la pròpia identidad trasbalsada, que ja no encaixa amb la noció antiga o amb la noció que ens havien inculcat.I em sembla que jo acudia a l´un i a l´altre , i encara hi acudeixo, perque la noció que a través de la seva obra jo extreia de la identidad humana és l´única que m´ajuda a alliberar-me de mi mateix, de les antigues pressons, l´única que m´explicava a mi als meus propis ulls i em permitia realitzar-me. Gracias Rosa por hacerme desenpolvar un viejo amor.
Isabel i Núria diuen:
S’acosta la primavera i la natura espera renèixer un any més.
Arriben els dies assolellats, les tardes tèbies i llargues que inspiren nits d’insomni tot veient el conill de la lluna. Arriba la primavera que la sang altera. Les dones comencem a udolar al voltant d’una foguera fent boca cap a Sant Joan.
Adela i Dolors diuen:
Estem fem pràctiques amb el blog a casa d’una lloba, la Isabel ens ha preparat un té amb llimona i unes galetetes, en aquestes reunions sempre hem de mullar i menjar, sempre es bo, aliment de l’esperit, aliment del cos. 
Carme diu:
Tot era blanc, el terra, els cims, els arbres, el riu congelat, Amb unes velles raquetes d’esquí als peus vaig resseguir el caminet i pas a pas de cop i volta vaig topar amb les petjades d’algún animal que no vaig aconsseguir identificar, qui era? no ho sé, però vaig seguir les seves passes durant hores i d’alguna manera em portava muntanya enllà i em duia a la recerca de l’ós, del meu propi ós que segur hivernava en algún lloc del meu propi ser.
Sortós qui sense seny ha travessat les mars
i ha conegut el món de l’una banda a l’altra;
qui obeint el seu vent se n’anava a l’atzar,
que és el millor país pels cors sense mare.
Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants del fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven…
……………………………………………………
Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues…
Qui sol i sense rems i en un mar porcel.lós
s’alçurava en el cant sobre la cresta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles…
…………………………………………………
Beatus ille de Josep Palau i Fabre (1917-2008)
Aquests fragments d’un poema de Palau i Fabre -en els que he sentit el ressò del nostre desig d’explorar, de trobar la nostra veu, de transformar pors i ràbies en poder creador, …- són un petit homenatge al poeta que va morir dissabte passat.
Més informació
LUNA ROJA
Un eclipse lunar se produce cuando la Luna pasa a través de la sombra de la Tierra. Se podría esperar que el satélite terrestre se tornara más cenicienta que lo usual pero, en cambio, se transformará en una esfera de color rojo intenso. La aparición de esta tonalidad se debe a que ese es el color de la sombra de la Tierra.
Comúnmente estamos familiarizados con sombras de grises o de color negro, sin embargo la producida por la Tierra es diferente debido a su atmósfera. La delicada capa de aire polvoriento que rodea nuestro planeta enrojece y redirige la luz del Sol, rellenando de ese modo la oscuridad que está detrás de la Tierra con un brillo rojo como el del atardecer.
Quetzalcóatl, el dios grande y bueno, se fue a viajar una vez por el mundo en figura de hombre. Como había caminado todo un día, a la caída de la tarde se sintió fatigado y con hambre. Pero todavía siguió caminando, caminando, hasta que las estrellas comenzaron a brillar y la luna se asomó a la ventana de los cielos. Entonces se sentó a la orilla del camino, y estaba allí descansando, cuando vio a un conejito que había salido a cenar.
-¿Qué estás comiendo?, – le preguntó.
-Estoy comiendo zacate. ¿Quieres un poco?
-Gracias, pero yo no como zacate.
-¿Qué vas a hacer entonces?
-Morirme tal vez de hambre y de sed.
El conejito se acercó a Quetzalcóatl y le dijo;
-Mira, yo no soy más que un conejito, pero si tienes hambre, cómeme, estoy aquí.
Entonces el dios acarició al conejito y le dijo:
-Tú no serás más que un conejito, pero todo el mundo, para siempre, se ha de acordar de ti.
Y lo levantó alto, muy alto, hasta la luna, donde quedó estampada la figura del conejo. Después el dios lo bajó a la tierra y le dijo:
-Ahí tienes tu retrato en luz, para todos los hombres y para todos los tiempos.
http://www.webelpuente.com/ep1101/anahuac.htm
……………………………
Luna – Conejo – Mujer
……………………………
“Soy tan sensible como la arena a la ola, los árboles a la cualidad del aire, la loba a la presencia de otra criatura… Permanezco abierta a todo. Sin embargo, esta misma apertura hace que mis limites sean vulnerables y me deja expuesta a las lesiones del espíritu.“
Clarissa Pinkola Estés
La dona dels somnis de Maribel Pallejà
Sobre el “Taller de somnis”
JO DORMO, QUI FA EL SOMNI?
He tingut la sensació de que aquesta pregunta quedava suspesa a l’ aula , resonava a l’ aula …No se si és tan enigmàtica com ho veig jo ?
M’ ha fet pensar en dormir i somiar com a dues accions diferenciades, una per a descansar el cos i l’ altra per a descansar l’ànima, i també per a nodrir-la. El dormir com a mitjà per arribar a somiar.
Quan anem a dormir ens abandonem, pensem en que el nostre cos descansi i també la nostra ment que coordina el cos , però no pensem en que somiarem tant sí com no, que els efectes d’ aquests somnis condicionaran el nostre temps de vigilia .
No diem “bona nit m’ en vaig a somiar que estic molt cansada” ens deixe’m portar per la son , que agosarades que som ! no sabem que ens espera !
Hem deixa’t enrere el dormir,se suposa que el dormir és el mitja per poder arribar a somiar.
Deixe’m de funcionar amb el jo vigilant i passem a viure altres móns reals, en una altra dimensió . És potser ,en aquesta dimenensió on es barejen les energies dels essers vius, humans i animals, i és aquest l’ espai que compartim ?No teniu somnis on surt gent que no coneixeu? paissatges que mai heu vist?
Qui ens guia cap el somni?
NOIES, HO DEIXO AQUÍ I OBRO EL DEBAT… M’ HE EMBOLICAT UNA MICA .
UNA ABRAÇADA A TOTES
blog de les llobes 