El món de les dones

8449320356.jpg

Fa dies vaig retallar un petit article del diari que parlava de la presentació d’un llibre del sociòleg Alain Touraine -publicat per Paidós, en català i castellà, i titulat El món de les dones-, perquè em van cridar l’atenció les idees que s’hi expressaven ja que connectaven amb moltes de les coses que van sortint en les nostres trobades: el canvi del món per part de les dones, el canvi de lògica dualista, prendre el poder de la pròpia vida, etc.:

Diu Touraine, segons el diari ADN:

“…las mujeres han vivido gran parte de la historia en un clima de totalitarismo….y ahora la mujer busca la reconstrucción social desde la propia realidad…….

la mujer…quiere…reunificar la sociedad polarizada del mundo masculino; entre cuerpo y mente, entre sexo y amor, entre vida laboral i familiar…todo ello gracias a una nueva construcción de la identidad femenina…”

Al web de l’Institut Français de Barcelona -on va presentar aquest llibre el maig passat- Touraine diu “vull mostrar que les dones creen una nova cultura, i després vull definir la naturalesa històrica i social d’aquest daltabaix cultural……. Espero sobretot demostrar amb aquest estudi la necessitat de trencar amb el discurs del tipus “no s’hi pot fer res” i contribuir a fer redescobrir les dones pel seu paper d’actrius socials –posant de manifest els objectius que tenen, els conflictes en què es veuen implicades i la seva voluntat de ser les protagonistes de la seva pròpia existència”.

Més informació:

Dades bibliogràfiques del llibre

Article del diari Avui

La meva muntanya


He acabat de fer un power-point amb la meva muntanya i vull compartir-lo. Té faltes d’ortografia i és un poc “groller” però m’agrada aquest aspecte “manual” fet tal com va anar emergint, sense polir. I ara que sé que la veu pròpia va mes enllà de categories convencionals no em fa vergonya que quedi així. [Lola]

Per veure aquesta presentació, cliqueu el següent enllaç: http://docs.google.com/Presentation?id=dfk3gfzd_124g5kfph3k

 

27 años, 8 meses, 14 dias.

27anos_8meses_14dias-red.jpg


Así se titula una exposición de fotografías (en el espai Xavier Miserachs, Virreina ) que va más allá de lo convencional. Es un adentrarse en la cólera, en la tristeza, en los límites. Territorios a los que nosotras nos hemos acercado, salvando la enorme distancia y desde nuestra particular perspectiva, en el cuento del oso.

La fotógrafa se llama Vida Yovanovich y realiza su creación a partir de un grupo de mujeres Mejicanas, encarceladas por matar a sus parejas.

No se limita a mostrar sus imágenes, también nos ofrece sus voces en un montaje audiovisual, en el que ellas explican cómo vivían, sus sentimientos, por que lo hicieron y como se sienten ahora. Mientras se escuchan sus emocionadas voces, van apareciendo imágenes en la pared de la sala.

Y escuchándolas, se hace presente la cólera que sintieron, la cólera ciega que lo reduce todo a cenizas, la cólera de las mujeres… y la tristeza profunda, y el sentimiento ético de saber que han hecho mal, por defenderse. Mujeres sin derechos. Mujeres sin voz, si Vida Yovanovich, no les hubiera dado una oportunidad de hablar.
Mujeres a las que les robaron la vida, antes y después de la condena.

“Llegó el limite de…
que como me golpeaba mucho…
Con lo que él me pegaba, yo le pegué.
No sé ni que me pasó
que perdí el control y lo hice
y hasta no verlo muerto no paré de darle.
Es muy feo cargar con un muerto…
es muy feo”

También hay unas fotografías impresas en pequeño formato, que muestran el entorno de la cárcel. Sin imágenes humanas. Son especiales, porque parecen dibujos serigrafiados o gravados, están expuestas sobre paneles forrados de tejido negro, por lo que podrían parecer pequeñas ventanas en negros muros.

En el libro que recoge los comentarios de los visitantes, descubro este: ¿Quién quiere ver esto? ¿A quién le interesa? … y comparo esa cerrazón, ese no querer ver, con la solidaridad y el compromiso vital de la fotógrafa. Abriendo grietas por la que pueda deslizarse la luz.

Para más información acerca de Vida Yovanovich:
http://www.zonezero.com/exposiciones/fotografos/vida/defaultsp.html

[Montserrat F.]

 

Al cor de les paraules: Montserrat Abelló


Busco la meva

identitat

sotmesa, amagada

milers d’anys sota

el sexe.

Tot just desperta

i ja esmicolada.

Montserrat Abelló acaba de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que concedeix Òmnium Cultural.

Amb 90 anys recent fets, aquesta dona vital escriu més que mai -diu ella- i, allunyada de premis i d’ambients literaris i mediàtics, ha començat a rebre un reconeixement que fins fa poc se li havia escatimat.

És una dona que admiro per la seva senzillesa, pel seu treball silenciós i perseverant, per la seva integritat, per la seva lucidesa, pel seu desig de buscar la seva veu i de fer conèixer la veu d’altres dones poetes amb les seves traduccions de poetes de parla anglesa. Des d’aquí el meu homenatge.

Més informació

La fotografia és de E-notícies

El poema és del llibre Al cor de les paraules: obra poètica 1963-2002 de Montserrat Abelló, editat per Proa.

Resistir és crear

network_color.jpg


A la darrera trobada, la Muriel va portar i compartir alguns fragments en francès del Manifest de la Xarxa de Resistència Alternativa -signat el 1999 per col.lectius de diferents països del món- al contingut dels quals ens vàrem sentir molt a prop. La Lola va confirmar que es podia trobar la versió en castellà a la xarxa i jo he trobat també la versió en català. Aquí queda a disposició de tothom per ser llegit, gaudit, comentat, discutit, ampliat… aquest text que se centra en els següents punts:

text en català: http://www.illacrua.cat/articles/xarxa.htm

text en castellà: http://www.elkilombo.org/documents/redderesistencia.html

1. Resistir és crear

2. Resistir a la tristesa

3. Resistència és multiplicitat

4. Resistir és un centre difús

5. Resistir és no desitjar el poder

6. Resistir a la serialitat

7. Resistir sense amos

8. Una política de la llibertat

9. Resistència i contracultura

10. Resistir a la separació

11. Resistir a la normalització

12. Resistir a tancar-nos en nosaltres mateixos

13. Resistir a la ignorància

14. Resistència permanent

15. L’alternativa és lluita

16. Resistència obrera

17. Treball i no treball

18. Resistir és construir pràctiques

19. Connectar-se és potenciar-se

20. Resistir és crear vincles

21. Col·lectiu de col·lectius

22. Anticapitalisme actiu

 

Ella. Su viaje

Pepita Vergara diu “envio aquest relat que desitjo compartir amb totes vosaltres:”

Ella. Su viaje

El viaje de ella

ELLA. Abandonó la ciudad. Salió en su búsqueda. Varias jornadas de camino. Se adentró en un frondoso bosque. Lo atravesó. Una gran explanada. Verde. Un anciano roble. Una mujer vestida de riguroso luto. Su madre. Le ofreció unas zapatillas. Quiso calzárselas. No pudo. Un intenso dolor recorrió su cuerpo. Eran para unos pies más pequeños. ELLA. Con los pies desnudos. Siguió el viaje. Deambuló por varias ciudades. Llegó a un barrio periférico. Una vieja casa. Una gran ciudad. Emigrada. Sola. Gris. Su abuela. Acababa de sufrir una guerra. Ni un mendrugo de pan para ofrecerle. Nada. Ni siquiera le dejó compartir su miseria. ELLA. Expulsada. Siguió su camino. Buscaba. Recorrió gran territorio. Descalza. Hambrienta. Una casa en medio del campo. Un establo. Encorvada. Una anciana. Su bisabuela. Daba de comer a las vacas. Le ofreció un cántaro. Vacío. No pudo saciar su sed. ELLA. Descalza. Con hambre. Con sed. Siguió caminando. Pasaron varios siglos. Atravesó ciudades. Montañas. Valles. Buscó en las mujeres que le precedieron. Buscaba. No abandonó.

Una mañana. Una hermosa playa. Una isla griega. Embelesada. Miraba al infinito. La vio. Solitaria. Majestuosa. Diosa griega. Belleza en la vejez. Le abrió los brazos. La miró a los ojos. Grises. Bondadosos. Bellos. Le ofreció unas zapatillas a su medida. Le dio de comer. Un cántaro de agua sació su sed. En su regazo. Un sueño confiado la invadió. La diosa veló su sueño. Al despertar. Supo. El viaje había terminado. Lo celebró. El encuentro con si misma. Gozo intenso. ELLA

Abril-2008

Sens dubte el cos és el mirall de l'ànima

Fa uns dies una amiga em va fer arribar una informació de La Vanguardia del dijous 08/05/2008.
A “la contra” una dona, Stella Maris Maruso, nascuda a Buenos Aires, parla de la terapia psiconeuroendocrinoinmunològica. El titular diu “Hay emociones que pueden matarte”. Més clar impossible. Suggereixo que llegiu aquesta entrevista a veure si teniu les mateixes sensacions que jo. Em sembla que seria interessant investigar una mica sobre aquesta terapeuta. Ja que estem fent lectures de l’Alice Miller o de la Christiane Northrup i treballant el nostre cos, potser aquesta argentina ens pot aportar alguna cosa més. Hi ha una pàgina que pertany a la seva fundació.
http://www.fundacionsalud.org.ar

Volia afegir l’accés directe però no ho he aconseguit

Un petonàs a totes,

La vuitena arma.

La Vuitena Arma


En nuestro último taller I, preguntaba, qué hacer, cómo posicionarse, delante de atrocidades como la que explicaba haber presenciado la esposa de Mandela, cuando un soldado le abrió el vientre a una mujer embarazada.

Recordé que Marga Ximenez, artista catalana, conmovida al enterarse de un hecho idéntico sucedido en Timor Oriental, con telas recicladas, aguja e hilo, creó una serie de esculturas textiles impactantes, que denunciaban aquella violencia y generaban conciencia en quienes las contemplaban. Las tituló “La vuitena arma”.

Materiales humildes, aguja e hilo, fundiendo arte y denuncia social.

¿Qué hacer? Ojalá yo pudiera aportar algo tan valioso como “La vuitena arma”, pero no es así. Personalmente, me molesta que las emociones que siento, se desvanezcan con el paso de los días sin conllevar ninguna acción concreta y sólida, pero me hago cargo de mi posición y hago lo que siento que sí puedo y quiero hacer, pequeños gestos de amor a la vida.

Nuestro taller es uno de esos gestos de amor a la vida. En él se vincula la relación que tenemos entre nosotras, nuestro trabajo, con un “hacer” en la vida, diferente, que recupera y salvaguarda cosas esenciales.

Ese “hacer” diferente, que acompaña la vida diaria, aunque imperceptible y sutil, a mi me parece absolutamente útil y necesario.

Incluyo una fotografía de las esculturas mencionadas.

[Montserrat F.]

 

L’úter i el plaer

uter-i-granota.gif

Anfora con rana y forma uterina. Faestos, Creta, 2000 a.C.Baviera, 1811 d.C.

[imatge publicada al llibre “Pariremos con placer” de Casilda Rodrigáñez]

He estat llegint l’entrevista a la Casilda Rodrigáñez que ens va enviar la Manoli i també el llibre “Pariremos con placer” d’aquesta mateixa autora <http://www.casildarodriganez.org/libros31.php> que va comentar la Muriel.

M’han entusiasmat.

Enllaça amb el tema de la sexualitat que vàrem tractar l’any passat –el canvi del concepte de sexualitat i de plaer i la reconnexió amb el cos- posant l’accent en la recuperació del valor de l’úter i en la necessitat de tornar-hi a connectar, i ofereix algunes propostes per fer-ho.

Molt recomanable.

Algunes autores que cal tenir en compte

dibuix-llibres.gif

Tal com comentàvem ahir, a continuació trobareu enllaços a pàgines web d’algunes autores que cal tenir en compte en el nostre treball:

Si algú té més adreces relacionades amb aquestes autores i/o de webs en llengües més familiars, feu-nos-ho saber.

Aquests enllaços també els posarem a la columna de la dreta, a Enllaços sobre dones, per tenir-los a mà de forma permanent.