Al cor de les paraules: Montserrat Abelló

Publicat el per donesllobes

Busco la meva

identitat

sotmesa, amagada

milers d’anys sota

el sexe.

Tot just desperta

i ja esmicolada.

Montserrat Abelló acaba de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que concedeix Òmnium Cultural.

Amb 90 anys recent fets, aquesta dona vital escriu més que mai -diu ella- i, allunyada de premis i d’ambients literaris i mediàtics, ha començat a rebre un reconeixement que fins fa poc se li havia escatimat.

És una dona que admiro per la seva senzillesa, pel seu treball silenciós i perseverant, per la seva integritat, per la seva lucidesa, pel seu desig de buscar la seva veu i de fer conèixer la veu d’altres dones poetes amb les seves traduccions de poetes de parla anglesa. Des d’aquí el meu homenatge.

Més informació

La fotografia és de E-notícies

El poema és del llibre Al cor de les paraules: obra poètica 1963-2002 de Montserrat Abelló, editat per Proa.

El uso del arte para integrar un trauma. Boris Cyrulnik

Publicat el per muriel

la-colera-eixam-119.jpg

El arte constituye un entrenamiento, una especie de aprendizaje que permite integrar un trauma, decir la desgracia y volverla familiar e incluso agradable una vez que se ha logrado metamorfosear.

La reproducción del acontecimiento, que antes de la fantasía no era más que un horror que no podía representarse, se convierte en hermosa, útil e interesante. ¡Atención! “No es la desgracia la que se vuelve agradable” ¡Al contrario! Es la representación de la desgracia la que demuestra el dominio del trauma, y su distanciamiento en tanto que obra socialmente estimulante. Al dibujar el horror que me ocurrió, al escribir la tragedia que debí sufrir, al hacer que otros la representen en teatros de la ciudad, transformo un sufrimiento en un hermoso acontecimiento, en algo útil para la sociedad. He metamorfoseado el horror, y en adelante, lo que me habita ya no es negrura, sino su representación social, una representación que he sabido hacer hermosa para que los demás la acepten y obtengan con ella una felicidad. Enseño cómo evitar la desgracia. La transformación de mi terrible experiencia podrá permitir que otros alcancen el éxito. Ya no soy el pobre niño que gime, me convierto en alguien a través del cual llega la felicidad.

Boris Cyrulnik. Los patitos feos. La resiliencia: una infancia infeliz no determina la vida. Gedisa, 2002

Feu clic per accedir a doc.pdf

Resistir és crear

Publicat el per donesllobes

network_color.jpg

A la darrera trobada, la Muriel va portar i compartir alguns fragments en francès del Manifest de la Xarxa de Resistència Alternativa -signat el 1999 per col.lectius de diferents països del món- al contingut dels quals ens vàrem sentir molt a prop. La Lola va confirmar que es podia trobar la versió en castellà a la xarxa i jo he trobat també la versió en català. Aquí queda a disposició de tothom per ser llegit, gaudit, comentat, discutit, ampliat… aquest text que se centra en els següents punts:

text en català: http://www.illacrua.cat/articles/xarxa.htm

text en castellà: http://www.elkilombo.org/documents/redderesistencia.html

1. Resistir és crear

2. Resistir a la tristesa

3. Resistència és multiplicitat

4. Resistir és un centre difús

5. Resistir és no desitjar el poder

6. Resistir a la serialitat

7. Resistir sense amos

8. Una política de la llibertat

9. Resistència i contracultura

10. Resistir a la separació

11. Resistir a la normalització

12. Resistir a tancar-nos en nosaltres mateixos

13. Resistir a la ignorància

14. Resistència permanent

15. L’alternativa és lluita

16. Resistència obrera

17. Treball i no treball

18. Resistir és construir pràctiques

19. Connectar-se és potenciar-se

20. Resistir és crear vincles

21. Col·lectiu de col·lectius

22. Anticapitalisme actiu

 

Sens dubte el cos és el mirall de l'ànima

Publicat el per donesllobes

Fa uns dies una amiga em va fer arribar una informació de La Vanguardia del dijous 08/05/2008.
A “la contra” una dona, Stella Maris Maruso, nascuda a Buenos Aires, parla de la terapia psiconeuroendocrinoinmunològica. El titular diu “Hay emociones que pueden matarte”. Més clar impossible. Suggereixo que llegiu aquesta entrevista a veure si teniu les mateixes sensacions que jo. Em sembla que seria interessant investigar una mica sobre aquesta terapeuta. Ja que estem fent lectures de l’Alice Miller o de la Christiane Northrup i treballant el nostre cos, potser aquesta argentina ens pot aportar alguna cosa més. Hi ha una pàgina que pertany a la seva fundació.
http://www.fundacionsalud.org.ar

Volia afegir l’accés directe però no ho he aconseguit

Un petonàs a totes,

La vuitena arma.

Publicat el per donesllobes

La Vuitena Arma

En nuestro último taller I, preguntaba, qué hacer, cómo posicionarse, delante de atrocidades como la que explicaba haber presenciado la esposa de Mandela, cuando un soldado le abrió el vientre a una mujer embarazada.

Recordé que Marga Ximenez, artista catalana, conmovida al enterarse de un hecho idéntico sucedido en Timor Oriental, con telas recicladas, aguja e hilo, creó una serie de esculturas textiles impactantes, que denunciaban aquella violencia y generaban conciencia en quienes las contemplaban. Las tituló “La vuitena arma”.

Materiales humildes, aguja e hilo, fundiendo arte y denuncia social.

¿Qué hacer? Ojalá yo pudiera aportar algo tan valioso como “La vuitena arma”, pero no es así. Personalmente, me molesta que las emociones que siento, se desvanezcan con el paso de los días sin conllevar ninguna acción concreta y sólida, pero me hago cargo de mi posición y hago lo que siento que sí puedo y quiero hacer, pequeños gestos de amor a la vida.

Nuestro taller es uno de esos gestos de amor a la vida. En él se vincula la relación que tenemos entre nosotras, nuestro trabajo, con un “hacer” en la vida, diferente, que recupera y salvaguarda cosas esenciales.

Ese “hacer” diferente, que acompaña la vida diaria, aunque imperceptible y sutil, a mi me parece absolutamente útil y necesario.

Incluyo una fotografía de las esculturas mencionadas.

[Montserrat F.]

 

Algunes autores que cal tenir en compte

Publicat el per donesllobes

dibuix-llibres.gif

Tal com comentàvem ahir, a continuació trobareu enllaços a pàgines web d’algunes autores que cal tenir en compte en el nostre treball:

Si algú té més adreces relacionades amb aquestes autores i/o de webs en llengües més familiars, feu-nos-ho saber.

Aquests enllaços també els posarem a la columna de la dreta, a Enllaços sobre dones, per tenir-los a mà de forma permanent.

L'ofici de viure

Publicat el per donesllobes

sol_3.jpg

Cada dia de 8 a 9 de la tarda, a Catalunya Ràdio, fan un programa que es diu L’ofici de viure presentat pel periodista Gaspar Hernàndez.

Tal com el defineixen ells mateixos, “L’ofici de viure” és un programa sobre creixement personal, psicologia positiva i nova espiritualitat. Ofereix als oients eines per viure millor. Cada vespre, psicòlegs, terapeutes, filòsofs i escriptors parlen sobre conducta humana i emocions amb l’objectiu de donar pautes als oients per viure amb més plenitud.

Alguns dels temes del programa són: com gestionar bé la ira, com no tenir por, els límits de la sinceritat en la parella, els perills del perfeccionisme, com aprendre a dir no, l’autoestima, l’amabilitat, l’actitud davant la malaltia i la mort, el contacte amb la natura, gestió de l’estrès, com assolir els objectius, el poder de les intencions.”

És un programa divulgatiu d’una hora durada i, evidentment, el temps condiciona el grau de profunditat del tractament dels temes. però fins ara jo no havia sentit programes d’aquest tipus en un mitja de comunicació i ho trobo molt positiu. D’altra banda, també deu ser un indicador del nombre de persones cada vegada més interessades per una reflexió sobre la vida i sobre la manera de viure.

En qualsevol moment es pot anar al web del programa, http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1038, i escoltar -o descarregar-se per escoltar més tard- algun dels programes ja emesos, cadascun dels quals està dedicat a un tema. Per exemple, el dia 6/9/2007 van tractar el tema de la ira que ara ens ocupa a nosaltres.

Sobre Palau i Fabre

Publicat el per donesllobes

palau-i-fabre-004red.jpg Dos propuestas sobre Palau i Fabre:Su fundación en Caldes d´Estrac muy recomendable, si una mañana os animais a ir vale la pena aprovechar y darse luego un paseito o un baño en la playa.Se llega en tren.Yo me <enamore> de el leyendo su libro: Lorca-Picasso Ed Proa. Sus 86 páginas ensanchan el horizonte hasta desdibujarlo . Os transcribo “un tast” que yo relaciono con el concepto de paradoja que dia tras dia trabajamos en los talleres. Pág.- 78 <<…es imprescindible ser uno y ser mil para sentir las cosas en todos sus matices.Hay que ser religioso y profano.Reunir el misticismo de una severa catedral gótica con la maravilla de la Grecia pagana.Verlo todo, sentirlo todo. En la eternidad tendremos el premio de no haber tenido horizontes>> (Federico Garcia Lorca>Em sembla que el que em duia a Lorca és exactament el mateix que em duia, i que em duu, a Picasso: aquesta noció de la pròpia identidad trasbalsada, que ja no encaixa amb la noció antiga o amb la noció que ens havien inculcat.I em sembla que jo acudia a l´un i a l´altre , i encara hi acudeixo, perque la noció que a través de la seva obra jo extreia de la identidad humana és l´única que m´ajuda a alliberar-me de mi mateix, de les antigues pressons, l´única que m´explicava a mi als meus propis ulls i em permitia realitzar-me. Gracias Rosa por hacerme desenpolvar un viejo amor. 

Josep Palau i Fabre: un alquimista

Publicat el per donesllobes

p7270037reduit.jpg

Sortós qui sense seny ha travessat les mars
i ha conegut el món de l’una banda a l’altra;
qui obeint el seu vent se n’anava a l’atzar,
que és el millor país pels cors sense mare.

Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants del fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven…

……………………………………………………

Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues…

Qui sol i sense rems i en un mar porcel.lós
s’alçurava en el cant sobre la cresta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles…

…………………………………………………

Beatus ille de Josep Palau i Fabre (1917-2008)

Aquests fragments d’un poema de Palau i Fabre -en els que he sentit el ressò del nostre desig d’explorar, de trobar la nostra veu, de transformar pors i ràbies en poder creador, …- són un petit homenatge al poeta que va morir dissabte passat.
Més informació