Després de la seva gira europea, la companyia Teatro de los Sentidos presenta al seu racó màgic de Montjuïc una experiència que és una entrada al món dels morts que celebren la vida i alhora una entrada al món dels vius que celebren la mort:
Compartim l’experiència?
més informació a:
http://www.teatrebarcelona.com/espectacle/petits-exercicis-per-al-bon-morir
http://www.teatrodelossentidos.com/eo/noticiadetall.php?idn=64
Per llegir:
Notícia a Núvol, el digital de cultura
Entrevista de Rosa Montero a Doris Lessing del 1997
Frases de Doris Lessing:
‘El talent és alguna cosa bastant corrent. No escasseja la intel·ligència, sinó la constància”.
“La biblioteca és la més democràtica de les institucions, perquè ningú en absolut pot dir-nos què llegir, quan i com”.
“Reconsideres la teva vida conforme la vas vivint, de la mateixa forma que si estiguessis escalant una muntanya i contínuament veiessis els mateixos paisatges des de diferents punts de vista”.
“Escriure et fa més humà”.
“Jo solament posseeixo una de les menys importants qualitats necessàries per escriure: la curiositat”.
A: http://www.illadelsllibres.com/2013/11/17/mor-als-94-anys-lescriptora-doris-lessing/
«Algunos de los tan publicitados nuevos escritores no han vuelto a escribir o no han escrito aquello que querían, que se proponían escribir. Y nosotros, los mayores, quisiéramos susurrar a esos oídos inocentes. “¿Aún conservas tu espacio? Tu espacio único, propio y necesario donde puedan hablarte tus propias voces, sólo para ti, donde puedas soñar. Entonces, sujétate fuerte, no te sueltes”. Es imprescindible alguna clase de educación». (Extracto del discurso de recepción del Premio Nobel de Literatura).
A http://www.abc.es/cultura/libros/20131118/abci-doris-lessing-frases-201311181123_1.html
“La Ciutat és assetjada. Comença així: una ciutat sempre és assetjada. Closa. Alçada al voltant d’una llar interior. No hi pensa, ho fa. S’estén de cercle en cercle enllaçant els successius cinturons: fortificacions, muralles, rondes. Una cova antiga habita el fons de la seva memòria. La Ciutat s’empara. Treu el cap però es cava un cau més i més profund. Sempre és assetjada dues vegades: una per fora, el vast món hostil, els perills que vénen de lluny, l’estranger indesitjable, el depredador en el qual la Ciutat no deixa de pensar. De sobte, es veu presa, envaïda.
[…] De segle en segle, de combat en derrota, escapa al destí, converteix els estigmes en signes d’orgull, s’apropia dels fruits de la sort: treu profit de totes les seves lletres; hi ha un geni poètic presoner a la Ciutat.[…] Però una Ciutat sempre és assetjada també des de l’interior: només pensa en l’amenaça promesa, de nit veu en somnis els rostres del futur assetjant, es prepara per a l’atac següent. Es persegueix a si mateixa. Cau. Deu vegades. És castigada, deportada, li tallen la llengua. Una vegada, l’any 1714, li tallen el cap i el transplanten a Cervera, com més lluny millor del cos i dels centres nerviosos. Una altra derrota: un altre record.
El secret de Barcelona, des del bressol: convertir la dissort en triomf. No s’ha vist mai una Ciutat com aquesta. Ha trobat les claus de la defensa carnavalesca i sublim: la caiguda és una ascensió, diu, el paradís és a baix, en l’anorreament brota la invenció poètica. Cal saber descobrir els misteris de les zones inferiors.
Dins de l’encerclament vetlla i vibra la pulsió del més enllà.
L’Astúcia de Barcelona té una data: 1714. ¿Una derrota cruel després de tretze mesos de setge? De la derrota s’eleva tot rient la festa mateixa: l’onze de setembre Barcelona commemora els seus títols de glòria: destrucció, confiscació, supressió, prohibició, expulsió. És el destí dels herois de l’ànima. Aquest regirament extraordinari, aquesta celebració d’allò que fou desastre declara al món la presència a la Ciutat del geni de la resistència: no es pot acabar amb ella. Barcelona es burla de la fatalitat. No és «espanyol», això. Aquesta capacitat de florir en la incapacitat, és espiritual, és irònica, és la força mental que Freud anomena resistència a la castració.
Com si la seva divisa fos: «rebroto». Enteneu-ho bé: rebroto de la mort. Fins i tot decapitada rebroto, com una planta immortal. […]”
Hélène Cixous
Traducció Marta Sagarra
“A Barcelona somiant Barcelona” dins de “La llengua m’és l’únic refugi”, editat per Lleonard Muntaner el 2009
No ens oblidem que aquest agost encara podem veure “Hannah Arendt” als cinemes Verdi de Barcelona: http://www.cines-verdi.com/barcelona/ca/pelicula/hannah-arendt/
Podeu veure una altra entrada al blog sobre aquest tema a https://blogdelesllobes.wordpress.com/2012/10/27/hannah-arendt-la-banalidad-del-mal/
Dimarts 2 de juliol vàrem presentar a la Llibreria Pròleg de Barcelona el primer número de Quaderns de la lloba que parla sobre la còlera. Acompanyades de llobes d’altres grups del taller i de persones properes, cadascuna va llegir un fragment de les seves creacions. després la Muriel va explicar una mica el que havíem volgut fer i finalment vàrem brindar amb cava i coca de la Fatarella. Va ser un acte senzill, càlid i emotiu que ens va deixar un sentiment d’alegria i satisfacció pel projecte realitzat.
A la nostra presentació escrita diem: “El desig de fer aquesta publicació sorgeix en un dels grups del taller de lectura del llibre Mujeres que corren con los lobos, de la psicoanalista junguiana Clarissa Pinkola Estés, que porta Muriel Chazalon a la Llibreria Pròleg de Barcelona.
Hem recollit en aquest quadern les notes de les sessions del taller i les aportacions personals realitzades a partir de la lectura del conte que s’apropa a la còlera (capítol 12, La demarcació del territori: Els límits de la còlera i del perdó), per tal de fer visible el nostre treball i fer ressonar més enllà del nostre grup el que hem anat vivint, descobrint i reflexionant.
La feina ha estat llarga, difícil i a la vegada enriquidora, en ser una aventura col·lectiva i en voler, d’una banda, combinar els apunts personals amb el text de la Clarissa i, de l’altra, trobar un fil conductor per a les creacions tan diverses que cadascuna ha aportat. Hi trobareu diferents estils (barreja de llenguatge escrit i de llenguatge oral, de reflexió i de vivència…) i textos en diverses llengües.
En la nostra lectura atenta del capítol hem tractat d’explorar algunes de les preguntes que ens proposa la Clarissa sobre la còlera:
El quadern està plantejat en dues parts: una aproximació més reflexiva que resumeix el contingut del capítol i l’amplia amb les aportacions de la Muriel i del grup durant les sessions, i una vessant més creativa que va des d’aportacions que expressen un sentiment més personal a d’altres que s’apropen a la còlera col·lectiva, ja sigui en relació a qüestions de gènere o a temes socials i culturals. Així es van alternant poemes amb obra plàstica i tèxtil, textos més reflexius amb altres més intuïtius o íntims, collages amb treballs digitals… . Finalitzem amb un annex on trobareu cites d’autors i bibliografia. “
Gràcies a tothom que hi ha participat i a tothom que ens ha acompanyat.
“A merced del aliento del pincel, en la actualidad me dedico a explorar el genio peculiar de cada ser: el susurro de las ramas de los bambúes, el pudor discreto de una brizna de hierba, el fervor de los jovenes brotes de junquillos vueltos hacia la luz, el esqueleto del arbol doblegado por las borrascas invernales, el íntimo coloquio entre dos yemas, el destino de una flor de corazón negro, el tallo de una vulgar zarza que busca la humedad, la eclosión de las flores de ciruelo en forma de vía láctea, la sonrisa de una prímula, el humor impetuoso de un leño…”
[…]
En mis telas intento transmitir ese sentimiento de unión con el universo y la belleza.
[…]
“Busca sin cesar y sin descanso lo singular, lo insólito, destruye las fonteras o categorías estéticas forjadas por nuestras culturas y no temas parecer a veces loca o excéntrica, pues se trata de reencontrar las mil y una manifestaciones de la naturaleza de las cosas.”
[…]
“Entre la teoría y el despertar real a los misterios de la vida, el aprendizaje es tan largo que cuesta creerlo. Una cosa es cierta: la práctica diaria del despertar es lo que permite acceder al auténtico conocimiento. Habré necesitado veinte años de reflexión, veinte años para que el pensamiento de mi viejo maestro se decante por sí mismo.”
Fragments del llibre “Pasajera del silencio” de Fabienne Verdier, publicat per Salamandra el 2007: llibre molt interessant, sobretot per les reflexions sobre l’art i la vida, des de les filosofies orientals, així com pel coneixement de la cultura xinesa, un món que per a mi és força desconegut.
Hi ha coses que no m’han agradat d’aquest llibre -l’estil en que està escrit, una actitud excessivament pedant…- però he de reconèixer que la passió per aprendre d’aquesta artista, l’experiència tan singular que viu en una cultura tan diferent i les reflexions sobre art i vida compensen sobradament les meves crítiques.
Si mireu el seu web, us fascinarà: http://www.fabienneverdier.com/index-FR.html
“Amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora, des d’ahir ha esclatat a la xarxa un espectacular vídeo contra la violència masclista. Es tracta d’una crida feta per un gran esdeveniment mundial, que portava per títol ‘One Billion Rising’ i que es va fer el 14 de febrer, amb actes arreu del món. Aquestes últimes hores, però, aquest vídeo promocional, que promou l’alçament de les dones de totes les cultures i països contra la violència masclista, s’ha compartit de nou per centenars de milers d’internautes. En aquests moments té ja més d’un milió de visites.”. A Vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticia/4093255/20130309/esclata-xarxa-video-violencia-masclista.html#
“És possible transformar el món? És veritat que no existeixen alternatives? És tot tan complex com sembla? Aquest llibre proposa un diagnòstic del que ens ocorre i les causes que ens van portar fins a aquí. També proposa solucions.”
Revolució sense enemics: un llibre i una web per entendre i resoldre els problemes econòmics i socials actuals, i construir pacíficament una nova societat.http://www.senseenemics.org/index.php?lang=ca
“He mirat aquesta terra” en la veu delicada i emotiva d’aquesta dona durant l’acte inaugural de l’Any Espriu al Palau de la Música.
Mor als 103 anys la Nobel de Medicina italiana Rita Levi-Montalcini (llegiu la notícia al diari Ara)
“una personalitat extraordinària, una dona que en la seva llarga i esplèndida vida va mostrar un compromís, una força i un enginy extraordinaris”.
“Deja una obra científica extraordinaria, pero es más importante todavía lo que su vida representa como ejemplo, como persona comprometida, valiente y serena, actuando a favor siempre de la equidad de género, de la igual dignidad de todos los seres humanos.”
blog de les llobes 