“La Ciutat és assetjada. Comença així: una ciutat sempre és assetjada. Closa. Alçada al voltant d’una llar interior. No hi pensa, ho fa. S’estén de cercle en cercle enllaçant els successius cinturons: fortificacions, muralles, rondes. Una cova antiga habita el fons de la seva memòria. La Ciutat s’empara. Treu el cap però es cava un cau més i més profund. Sempre és assetjada dues vegades: una per fora, el vast món hostil, els perills que vénen de lluny, l’estranger indesitjable, el depredador en el qual la Ciutat no deixa de pensar. De sobte, es veu presa, envaïda.
[…] De segle en segle, de combat en derrota, escapa al destí, converteix els estigmes en signes d’orgull, s’apropia dels fruits de la sort: treu profit de totes les seves lletres; hi ha un geni poètic presoner a la Ciutat.[…] Però una Ciutat sempre és assetjada també des de l’interior: només pensa en l’amenaça promesa, de nit veu en somnis els rostres del futur assetjant, es prepara per a l’atac següent. Es persegueix a si mateixa. Cau. Deu vegades. És castigada, deportada, li tallen la llengua. Una vegada, l’any 1714, li tallen el cap i el transplanten a Cervera, com més lluny millor del cos i dels centres nerviosos. Una altra derrota: un altre record.
El secret de Barcelona, des del bressol: convertir la dissort en triomf. No s’ha vist mai una Ciutat com aquesta. Ha trobat les claus de la defensa carnavalesca i sublim: la caiguda és una ascensió, diu, el paradís és a baix, en l’anorreament brota la invenció poètica. Cal saber descobrir els misteris de les zones inferiors.
Dins de l’encerclament vetlla i vibra la pulsió del més enllà.
L’Astúcia de Barcelona té una data: 1714. ¿Una derrota cruel després de tretze mesos de setge? De la derrota s’eleva tot rient la festa mateixa: l’onze de setembre Barcelona commemora els seus títols de glòria: destrucció, confiscació, supressió, prohibició, expulsió. És el destí dels herois de l’ànima. Aquest regirament extraordinari, aquesta celebració d’allò que fou desastre declara al món la presència a la Ciutat del geni de la resistència: no es pot acabar amb ella. Barcelona es burla de la fatalitat. No és «espanyol», això. Aquesta capacitat de florir en la incapacitat, és espiritual, és irònica, és la força mental que Freud anomena resistència a la castració.
Com si la seva divisa fos: «rebroto». Enteneu-ho bé: rebroto de la mort. Fins i tot decapitada rebroto, com una planta immortal. […]”
Hélène Cixous
Traducció Marta Sagarra
“A Barcelona somiant Barcelona” dins de “La llengua m’és l’únic refugi”, editat per Lleonard Muntaner el 2009
blog de les llobes 