…i, amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era…
Rodoreda, Mercè. La Plaça del Diamant
Dissabte vaig anar al TNC (Teatre Nacional de Catalunya) a veure una adaptació teatral de la novel.la La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda –una de les moltes activitats que aquest any es fan per recordar el centenari del naixement d’aquesta escriptora catalana-.
L’obra explica la història de Natàlia, coneguda universalment com a Colometa, i fa una crònica de la Barcelona de postguerra i molt especialment del barri de Gràcia. Natàlia és una de tantes noies que accepta amb resignació la seva vida i el seu matrimoni durant la Segona República Espanyola. Un cop acabada la Guerra Civil, en una Barcelona que ja no és la mateixa, Colometa vol deixar de ser Colometa.
L’obra em va emocionar -tot i la dificultat de portar una novel.la al teatre– perquè és la nostra història, la del nostre país i la de generacions de dones que han viscut una vida imposada i volia compartir aquest fragment -justament en aquests moments que estem tractant el tema de la còlera- en el qual la protagonista aboca tota la ràbia, per un passat de submissió, en un gest d’alliberament.
Al web 
blog de les llobes 