Iniciació

[reproducció d’una entrada del Blog de Mireia Rosich. Les imatges no guarden la disposició ni l’ordre original:]

Feia dies que volia repassar el mite de Persèfone, reina dels inferns, per la imatge arquetípica de passar d’ingènua a sàvia. M’he dedicat a buscar imatges, de Persèfone o el seu equivalent romà, Proserpina, i en surten moltes. Els artistes barrocs la van utilitzar amb imatges molt vibrants, Rembrant, Rubens, la famosa escultura de Bernini. Però també he trobat imatges de Prerafaelites, i alguna de més moderna, ratllant el còmic, i….., a la Mònica Belluci. En poso unes quantes i transcric el mite.

El mite

Segons la mitologia grega era una deessa, filla de Zeus i de Demèter, que es va haver de casar amb Hades, que regnava el món subterrani.

Quan Persèfone era jove s’anomenava Core, que significa «donzella». Hades, enamorat d’ella, un dia que Core va sortir a recollir flors, la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del món durant nou dies i nou nits, però no la va trobar. Al final va demanar ajuda a Zeus, que li va explicar el que havia passat i que Coré ja no era una donzella sinó l’esposa d’Hades i s’anomenava Persèfone. Això va fer enrabiar a Demèter i com que era la deessa de la fertilitat de la terra va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el món va ser un desert. Al final, Zeus va ordenar a Hades que retornés a Persèfone a la seva mare, però això ja no era possible perquè, mentre Persèfone havia estat als Inferns, havia menjat sis grans d’una magrana i tot aquell que provava l’aliment dels morts ja no podia abandonar aquell món. Però com que Persèfone només havia menjat sis grans, es va acordar que podria passar 6 mesos de l’any al món dels vius i l’altra meitat de l’any al món dels morts.
Persèfone tenia el poder de fer passar els vius al regne dels morts només tallant-se un cabell (el fil del destí).
A Roma se la va identificar amb Prosèrpina i el seu equivalent egipci era Isis. Totes tres simbolitzen el mateix, la llavor que penetra profundament en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum del sol.
Se sol representar com una noia jove amb un ram de narcisos a la mà (les flors que collia quan la van raptar) o asseguda en un tron de fusta (com a reina dels Inferns) o també al costat d’Hades, dalt d’un carro tirat per quatre cavalls negres.

El meu viatge a la selva maia ha coincidit amb el començament del treball al voltant de la iniciació a la selva subterrània del llibre de la Clarissa. I aquest paral·lelisme entre selva exterior i selva interior he de reconèixer que m’ha impressionat.

Alhora, el concepte de Xibalbá –l’inframón dels maies-, com a part integrant de la vida i no pas com un infern de càstig, trobo que s’apropa al de les nostres converses, sobretot la del darrer dia. He llegit que els maies partien del principi que el bé i el mal són igualment divins. Els déus del bé estan en lluita constant amb els déus del mal, però són tan inseparables com el dia i la nit, la vida i la mort

El Popol Vuh –text maia que explica la creació del món i de la humanitat- descriu el camí cap a Xibalbá –que literalment vol dir el lloc de la por o també en diuen el lloc de la mort i la malaltia o el lloc de la penombra, els ganivets, el jaguar, el foc i els ratpenats- com un descens per unes escales molt inclinades que desemboquen a la riba d’un riu que recorre barrancs amb plantes espinoses. A continuació hi ha altres rius, fins i tot un de sang, que porten a una cruïlla de quatre camins: un de roig, un de blanc, un de groc i un altre de negre. Aquest darrer és el que porta a Xibalbá.

I en el centre del món maia hi ha el Yaaxché, o ceiba sagrada, les branques de la qual s’eleven als cels i les arrels de la qual penetren en l’inframón.

A part d’aquest tema, em vaig endur una gran sorpresa quan vaig veure que a la guia de Guatemala de Lonely Planet, que vaig comprar, parlaven de la llegenda de “La Llorona” i la situaven a la ciutat d’Antigua i concretament al riu “Pensativo” on va ofegar els seus fills i on ella es va suïcidar. Hauré de revisar les notes sobre la creativitat.

Aquestes són les coses que, d’entrada, he relacionat més directament amb el nostre treball, i de les quals intentaré estirar els fils, però sóc conscient que també hi ha d’altres elements del viatge que em poden aportar una valuosa informació sobre mi, sobre els meus límits, sobre la relació amb el meu amic……… tot un regal.

Som “manques”? Què ens manca? Quina part nostra ha estat amputada (a nivell físic, emocional, intel.lectual)?

Amb aquestes preguntes vàrem començar a acostar-nos al darrer conte del nostre llibre de capçalera, Mujeres que corren con los lobos de Clarissa Pinkola Estés. Un conte que, d’alguna manera, resumeix el contingut dels altres contes del llibre. Un conte que parla de la iniciació en la selva subterrània a través del ritus de la resistència (entesa com a treball actiu d’enfortiment).

Sobre aquest conte, llegeixo a Agapea:

“la Doncella Manca –La Manekine, como reza el título original– es un viejo cuento del folklore europeo. Retoma el tema de la leyenda celta de Brígida, la santa de las manos cortadas, dándole cartas de nobleza literaria.
La doncella es una princesa heredera que se rifan obispos y barones de la corte de Hungría hasta lanzarla a los incestuosos brazos del rey, su padre. La acorralada doncella no encuentra otra escapatoria que cortarse la mano con el cuchillo de trinchar las viandas ya aprestadas para el festín nupcial. Lanza su mano al río, en donde con un rápido salto se la lleva un esturión. Éste es el preludio de un sinfín de aventuras que retoma en el siglo XIII Philippe de Rémi, para mayor disfrute de un público cortés que ya ha leído a Chrétien de Troyes, a quien recuerda por su técnica narrativa, tan próxima a la de las artes visuales.
Resulta curioso hablar, ya en época tan temprana, de novela de aprendizaje, pero el novelista resulta más original aún, ya que el personaje principal es una mujer de gran coraje que se hace a la mar con el mismo arrebato de valor con que se cortó la mano para escapar del incesto. Pero más allá del clásico marco de enredo y desenlace, los dos personajes de la novela, Joie y su caballeresco esposo, se irán reconociendo uno y otro sutilmente a través de sus monólogos y diálogos, como dos almas gemelas que han encontrado sus afinidades electivas.
Al ofrecer al lector de hoy un texto escrito hace siete siglos, uno no puede dejar de admirarse por la sorprendente modernidad de ciertos pasajes y por la riqueza de lo que llamamos, cómodamente, «literatura medieval», y que resulta un verdadero tesoro por cuántos escritores y lectores bebieron luego de sus fuentes.”

Convido a les llobes que van poder assistir a la darrera sessió a compartir les seves idees, sensacions, preguntes, recomanacions….