Hace un tiempo encontré este blog que cumple con la importante labor de recoger poemas de mujeres.
Las editoras del blog –Ana Muela Sopeña y Rossana Arellano– recopilan la obra de poetas (poetisas!) de 62 países dándonos a probar un poema, por lo menos, de cada una de ellas. Acompañan su antología de una biobibliografía muy útil para ubicar cada una de las poetas y poder así seguirles la pista.
Muy recomendable.
AI PEREJAUME, SI VEIES LA MUNIÓ D’OBRES QUE T’ENVOLTEN, NO EN FARIES CAP DE NOVA!
Voldria compartir la jornada Per tocar el món per no tocar el món del dissabte 3 de desembre del 2011 a la Pedrera de Barcelona, on Perejaume i Chantal Maillard varen tancar la sessió amb la lectura dels seus poemes. La Cosima Dannoritzer va projectar el seu vídeo Comprar, tirar, comprar sobre l’obsolescència programada, Iago Otero va abordar les diferències entre el creixement sostenible que promou la contenció i el reciclatge per garantir la continuïtat del consum i el decreixement, però jo aquí miraré de transmetre el que recordo del primer ponent, Martí Peran, comissari de l’exposició. Va iniciar la seva exposició d’una manera curiosa amb una juguesca. Fent referència al caràcter simbòlic que Perejaume i altres pintors compartien, es va dedicar a comparar fotografies d’obres similars de Perejaume i d’artistes com Richard Long, Giuseppe Penone, Anish Kapoor… suggerint que hi ha una producció enorme i similar amb aquests artistes que es podria estalviar. Vaig pensar que Perejaume devia ser prou tolerant per veure amb serenor la juguesca.
En la part central de la exposició va abordar una genealogia del decreixement. Ho va situar a finals del segle XIX amb un ventall de registre ample que abraçava idees toves como el moviment Slowly i idees més atrevides com l’anarcoprimitivisme que aborda reformes econòmiques però no culturals. La cultura de l’excés es dirigeix a tenir més temps lliure i per tant més temps de producció d’obres. Aquest excés d’obres es dóna en un marc on ja no podem construir suficient atenció ni compresió per a tantes i tantes obres.
En la part final va explicar de quina manera Perejaume planteja una esquerda. I per això es va referir a l’obra Cim Pensamenter com una obra que marca un punt d’inflexió on comença la davallada, el decreixement. Segons ell, és un cim de topografia barroca. La clau per operar des d’una lògica de reculada ens la dóna la tradició barroca. El barroc es caracteritza per omplir tot l’espai i per això es veu obligat a abandonar les referències a qualsevol externalitat: moltes referències a la forma i cap al món. És aleshores quan triomfa un model econòmic comerciant que dóna valor a la plusvàlua en oposició a un model agrari.
La coneguda “lògica del caragol” proposada per Ivan Illich on es diu que arriba un moment en què l’espiral del caragol comença a decréixer perquè sigui suportable i pugui continuar caminant.
Des del nihilisme es planteja que el món no té un sentit que s’hagi de reconèixer sinó que s’ha de construir en el devenir i això obliga a la vida a posar-se permanentment en acció. Tota la desfeta del sentit es converteix en la llavor d’una experiència concebuda com l’acte de fer sentit, petit i vulnerable cada dia.
Perejaume prova ara de no fer una exposició, per això utilitza l’expansió i la concentració mostrant una activitat irrefrenable que respon a la necessitat de trobar el camí davallador que permeti desembolicar les crostes que han obturat la compressió del món. La historia de les formes i les imatges anirien a retrobar el seu lloc d’origen. Aquest prisma té arrels antigues (presocràtics com Heràclit) i també modernes com el Romanticisme alemany. Segons aquest moviment les formes culturals han de madurar fins a un grau de consciència –en el qual es produeix la intuïció estètica– on es fa evident que el seu origen i fonament és el mateix que modela totes les formes naturals del món. La producció de la cultura, l’obrar de la inconsciència a la consciència aniria acumulant resultats al llarg de la seva història, el punt culminant de la qual es produeix quan la mateixa llibertat de fer s’identifica amb la necessitat que es fecunda en les formes de la natura. Des de aquest estat de consciència és l’instant en què la cultura comença a recular. A partir d’aquí tot quefer que té un retorn, una invocació a l’origen, esdevé un desfer. En el camí de la davallada les imatges i les formes es tornarien a dipositar en el seu lloc d’origen.
Aquesta reculada de les imatges ha estat un tema molt sovintejat en el treball de Perejaume. Qui ha recorregut a la localitat com a lloc on les formes descansen en el seu lloc d’origen. Sembla voler rescatar el ric imaginari local vers l’imaginari global, més compacte i homogeni, defensant el localisme com un element cultural de decreixement.
A mi personalment em va arribar la poesia que desprèn. En les nostres sessions entorn al llibre Mujeres que corren con los lobos hem anant apreciant l’espai poètic que neix del territori de l’entre. Diria que les obres de Perejaume desprenen poesia entremig dels objectes que entren en relació. Si hagués de posar un títol a l’exposició seria: L’art del desfer. Recordeu que dura fins el 26/02/2012!
Us deixo amb les paraules de Perejaume:
“EM SEMBLA TROBAR UN CAMÍ
PERÒ EL BOSC EM FA QUE NO AMB ELS ARBRES”.
[Perejaume. Pagèsiques, pàg. 111]
(Crónica de Lola M.)
“La vostra vida és limitada, no la malgasteu, doncs, vivint la vida d’altres. No us deixeu lligar pels dogmes, no visqueu dels pensaments d’altres. No deixeu que el soroll de les opinions d’altres apagui la vostra veu interior. I cosa més important encara, tingueu el valor de seguir el vostre cor i la vostra intuïció, perquè d’alguna manera ja sabeu allò que realment voleu arribar a ser. La resta és secundària.
Seguiu afamats, seguiu esbojarrats”
Steve Jobs
Feia temps que volia compartir aquestes paraules que Steve Jobs va dir en el famós discurs a la Universitat de Stanford i que vaig conèixer quan ell va morir.
Aquest home devia ser una mica llop, oi?
El día de verano
¿Quién creó el mundo?
¿Quién dio forma al cisne, al oso negro?
¿Quién hizo al saltamontes?
Me refiero a este saltamontes,
el que acaba de saltar en la hierba,
el que ahora come azúcar de mi mano,
el que mueve las fauces de atrás para adelante y no de arriba abajo,
el que mira a su alrededor con enormes ojos complicados.
Ahora levanta una de sus patas y se lava la cara cuidadosamente.
Ahora de pronto abre sus alas y se va flotando.
Yo no sé con certeza lo que es una oración.
Sin embargo sé prestar atención
y sé cómo caer sobre la hierba,
cómo arrodillarme en la hierba,
cómo ser bendita y perezosa,
cómo andar por el campo,
que es lo que llevo haciendo todo el día.
Dime, ¿qué más debería haber hecho?
¿No es verdad que todo al final se muere, y tan pronto?
Dime, ¿qué planeas hacer con tu preciosa, salvaje, única, vida?
The Summer Day
Who made the world?
Who made the swan, and the black bear?
Who made the grasshopper?
This grasshopper, I mean-
the one who has flung herself out of the grass,
the one who is eating sugar out of my hand,
who is moving her jaws back and forth instead of up and down-
who is gazing around with her enormous and complicated eyes.
Now she lifts her pale forearms and thoroughly washes her face.
Now she snaps her wings open, and floats away.
I don’t know exactly what a prayer is.
I do know how to pay attention, how to fall down
into the grass, how to kneel down in the grass,
how to be idle and blessed, how to stroll through the fields,
which is what I have been doing all day.
Tell me, what else should I have done?
Doesn’t everything die at last, and too soon?
Tell me, what is it you plan to do
with your one wild and precious life?
Mary Oliver (Cleveland, Ohio, EE.UU., 1935)
(Encontré este poema en el blog http://esoliloquio.wordpress.com/2010/06/18/mary-oliver-el-dia-de-verano/ y por supuesto resonó fuertemente con nuestra vida salvaje, vida-muerte-vida, presente-presencia… No os parece??? Iré trayendo más poemas de esta mujer!)
Virginia Woolf, unos fragmentos de su obra “Al faro” para iniciar el nuevo curso…
“Era un alivio cuando los niños se iban a la cama. Ahora ya no tenía que pensar en nadie. Podía ser ella misma, existir por sí misma. Y de eso se sentía cada vez más necesitada últimamente: de pensar, bueno, ni siquiera de pensar, de estar callada, de estar sola. Todo su ser y su quehacer, expansivos, rutilantes, alborotadores, se desvanecían; y sentía, con una especie de solemnidad, cómo se iba reduciendo a sí misma, a un núcleo de sombra que se insinuaba en forma de cuña, algo invisible para los demás.
Aunque siguiera sentada haciendo punto, en la misma postura erguida, ahora era cuando empezaba a sentirse a sí misma, y todo su ser, habiéndose soltado de sus ligaduras, era libre de emprender las más insospechadas aventuras. Cuando la vida se sumerge durante un lapso de tiempo, el campo de la experiencia parece no tener límites. Y sospechaba que a todo el mundo le pasaría lo mismo que a ella, todos deberían haber probado alguna vez esa sensación de que nuestros recursos son ilimitados, haber sentido que nuestra apariencia, aquellos elementos por los cuales la gente nos conoce, no son más que puerilidades. Debajo de ellos todo está oscuro, se extiende, es inescrutablemente profundo, pero de vez en cuando nos elevamos a la superficie, y eso es lo que ven los demás. Su horizonte no parecía tener límites. Allí estaba la libertad, allí estaba la paz, allí estaba – y era lo que más se agradecía de todo – una convocatoria conjunta, el descanso sobre una plataforma de estabilidad.
Al perder personalidad, pierde uno la inquietud, la prisa, la agitación. Haciendo un alto en su trabajo miró hacia fuera en busca de aquel haz de luz que venía del Faro, aquella tercera ráfaga larga y uniforme, su ráfaga.
“Es curioso –pensó – hasta qué punto cuando uno se funde con las cosas, con los objetos inanimados – árboles, riachuelos, flores –, y se siente uno expresado por ellos, parece que llegan a convertirse en tu propio ser, notas que te conocen como si, de alguna manera, fueran tú mismo, y sientes una ternura irracional hacia ellos (miró hacia la ráfaga de luz larga y uniforme) como hacia tu propia persona.”
Ahir vàrem tenir el plaer de veure un dels nostres autors de referència, Gary Snyder, dins del Barcelona Poesia 2011.
Primer vàrem veure el documental The Practice of the Wild (2010, 53 min) que retrata el llegendari poeta beat i celebra la seva amistat amb l’autor Jim Harrison. La pel·lícula segueix el poeta i el novel·lista caminant per uns paisatges verges de la costa central de Califòrnia. Parlen sobre el budisme zen, el San Francisco dels anys seixanta, la interdependència de tots els éssers vius i anècdotes sobre Allen Ginsberg i Jack Kerouac, per als quals Snyder va ser un mestre. Però el cor de la pel·lícula, d’on sorgeix el títol, prové d’una col·lecció molt influent d’assaigs escrits pel poeta l’any 1990 que són una exploració de l’amor que el poeta sent per la natura.
Després de la projecció del film, Gary Snyder va oferir un recital de poemes seus, una part dels quals ens varen donar traduïts al castellà en un petit quadern i d’una altra part en van fer una traducció en viu i en directe.
Gary Snyder va néixer a San Francisco el 1930 i va ser conegut als anys cinquanta com a membre de la Beat Generation. Va estudiar deu anys en un monestir zen a Kyoto, al Japó, i ha treballat com a professor de literatura a la Universitat de Califòrnia. Ha publicat 16 llibres de poesia i prosa, incloent Turtle Island, que va guanyar el premi Pulitzer de poesia i que va consagrar Snyder com a heroi de la contracultura dels EUA. Actualment viu aïllat a les muntanyes del nord de Califòrnia.
més informació:
blog de les llobes 