L'ART DEL DESFER

AI PEREJAUME, SI VEIES LA MUNIÓ D’OBRES QUE T’ENVOLTEN, NO EN FARIES CAP DE NOVA!

Voldria compartir la jornada Per tocar el món per no tocar el món del dissabte 3 de desembre del 2011 a la Pedrera de Barcelona, on Perejaume i Chantal Maillard varen tancar la sessió amb la lectura dels seus poemes. La Cosima Dannoritzer va projectar el seu vídeo Comprar, tirar, comprar sobre l’obsolescència programada, Iago Otero va abordar les diferències entre el creixement sostenible que promou la contenció i el reciclatge per garantir la continuïtat del consum i el decreixement, però jo aquí miraré de transmetre el que recordo del primer ponent, Martí Peran, comissari de l’exposició. Va iniciar la seva exposició d’una manera curiosa amb una juguesca. Fent referència al caràcter simbòlic que Perejaume i altres pintors compartien, es va dedicar a comparar fotografies d’obres similars de Perejaume i d’artistes com Richard Long, Giuseppe Penone, Anish Kapoor… suggerint que hi ha una producció enorme i similar amb aquests artistes que es podria estalviar. Vaig pensar que Perejaume devia ser prou tolerant per veure amb serenor la juguesca.

En la part central de la exposició va abordar una genealogia del decreixement. Ho va situar a finals del segle XIX amb un ventall de registre ample que abraçava idees toves como el moviment Slowly i idees més atrevides com l’anarcoprimitivisme que aborda reformes econòmiques però no culturals. La cultura de l’excés es dirigeix a tenir més temps lliure i per tant més temps de producció d’obres. Aquest excés d’obres es dóna en un marc on ja no podem construir suficient atenció ni compresió per a tantes i tantes obres.

En la part final va explicar de quina manera Perejaume planteja una esquerda. I per això es va referir a l’obra Cim Pensamenter com una obra que marca un punt d’inflexió on comença la davallada, el decreixement. Segons ell, és un cim de topografia barroca. La clau per operar des d’una lògica de reculada ens la dóna la tradició barroca. El barroc es caracteritza per omplir tot l’espai i per això es veu obligat a abandonar les referències a qualsevol externalitat: moltes referències a la forma i cap al món. És aleshores quan triomfa un model econòmic comerciant que dóna valor a la plusvàlua en oposició a un model agrari.

La coneguda “lògica del caragol” proposada per Ivan Illich on es diu que arriba un moment en què l’espiral del caragol comença a decréixer perquè sigui suportable i pugui continuar caminant.

Des del nihilisme es planteja que el món no té un sentit que s’hagi de reconèixer sinó que s’ha de construir en el devenir i això obliga a la vida a posar-se permanentment en acció. Tota la desfeta del sentit es converteix en la llavor d’una experiència concebuda com l’acte de fer sentit, petit i vulnerable cada dia.

Perejaume prova ara de no fer una exposició, per això utilitza l’expansió i la concentració mostrant una activitat irrefrenable que respon a la necessitat de trobar el camí davallador que permeti desembolicar les crostes que han obturat la compressió del món. La historia de les formes i les imatges anirien a retrobar el seu lloc d’origen. Aquest prisma té arrels antigues (presocràtics com Heràclit) i també modernes com el Romanticisme alemany. Segons aquest moviment les formes culturals han de madurar fins a un grau de consciència –en el qual es produeix la intuïció estètica– on es fa evident que el seu origen i fonament és el mateix que modela totes les formes naturals del món. La producció de la cultura, l’obrar de la inconsciència a la consciència aniria acumulant resultats al llarg de la seva història, el punt culminant de la qual es produeix quan la mateixa llibertat de fer s’identifica amb la necessitat que es fecunda en les formes de la natura. Des de aquest estat de consciència és l’instant en què la cultura comença a recular. A partir d’aquí tot quefer que té un retorn, una invocació a l’origen, esdevé un desfer. En el camí de la davallada les imatges i les formes es tornarien a dipositar en el seu lloc d’origen.

Aquesta reculada de les imatges ha estat un tema molt sovintejat en el treball de Perejaume. Qui ha recorregut a la localitat com a lloc on les formes descansen en el seu lloc d’origen. Sembla voler rescatar el ric imaginari local vers l’imaginari global, més compacte i homogeni, defensant el localisme com un element cultural de decreixement.

A mi personalment em va arribar la poesia que desprèn. En les nostres sessions entorn al llibre Mujeres que corren con los lobos hem anant apreciant l’espai poètic que neix del territori de l’entre. Diria que les obres de Perejaume desprenen poesia entremig dels objectes que entren en relació. Si hagués de posar un títol a l’exposició seria: L’art del desfer. Recordeu que dura fins el 26/02/2012!

Us deixo amb les paraules de Perejaume:
“EM SEMBLA TROBAR UN CAMÍ
PERÒ EL BOSC EM FA QUE NO AMB ELS ARBRES”.
[Perejaume. Pagèsiques, pàg. 111]

(Crónica de Lola M.)