Ahir vàrem tenir el plaer de veure un dels nostres autors de referència, Gary Snyder, dins del Barcelona Poesia 2011.
Primer vàrem veure el documental The Practice of the Wild (2010, 53 min) que retrata el llegendari poeta beat i celebra la seva amistat amb l’autor Jim Harrison. La pel·lícula segueix el poeta i el novel·lista caminant per uns paisatges verges de la costa central de Califòrnia. Parlen sobre el budisme zen, el San Francisco dels anys seixanta, la interdependència de tots els éssers vius i anècdotes sobre Allen Ginsberg i Jack Kerouac, per als quals Snyder va ser un mestre. Però el cor de la pel·lícula, d’on sorgeix el títol, prové d’una col·lecció molt influent d’assaigs escrits pel poeta l’any 1990 que són una exploració de l’amor que el poeta sent per la natura.
Després de la projecció del film, Gary Snyder va oferir un recital de poemes seus, una part dels quals ens varen donar traduïts al castellà en un petit quadern i d’una altra part en van fer una traducció en viu i en directe.
Gary Snyder va néixer a San Francisco el 1930 i va ser conegut als anys cinquanta com a membre de la Beat Generation. Va estudiar deu anys en un monestir zen a Kyoto, al Japó, i ha treballat com a professor de literatura a la Universitat de Califòrnia. Ha publicat 16 llibres de poesia i prosa, incloent Turtle Island, que va guanyar el premi Pulitzer de poesia i que va consagrar Snyder com a heroi de la contracultura dels EUA. Actualment viu aïllat a les muntanyes del nord de Califòrnia.
més informació:
magnífico Snyder…
Muriel, he visto esto y me he acordado de ti:
http://www.lacentral.com/agenda?evento=51365
una abraçada
Aauuuuuuuuuuu!!!!
Muchas gracias, Stalker!!
Un beso
Gracias, Rosa, por tu reseña tan rápida y acertada de nuestro magnífico e imprescindible Gary Snyder!
Gracias, Stalker, por tu apreciada información!
Sin duda acudiremos a la llamada de Chantal Maillard, y procuraremos, como es habitual, ser el cuenco en el que seguirán resonando sus palabras y sus silencios, sus gestos y su aliento. Este cuenco al que algun@s acudiremos a abrevarnos, una y otra vez…
Chantal-Hainuwele, pequeño charco de lluvia negra que apaga la sed cuando la sequía aprieta, agrieta, la piel del alma…