“Pertanyo a una classe de persones per a les quals la casa on han nascut i crescut no solament no s’ha convertit en el símbol de la protecció, de l’encís i de la fortalesa de la vida, sinó que la destrucció de l’esmentada casa els ha produït una enorme alegria. Jo no tinc ni “tombes d’avantpassats” ni “cendres sagrades” per recolzar-m’hi en els moments difícils; mai no he reconegut el parentiu de sang, i com que la natura no m’ha donat ni la cuirassa dels búfals, ni ungles, ni dents de pantera, i com que no he buscat la manera de fer-me créixer una segona pell ni d’esmolar-me les dents, visc sense suports, sense armes, sentre entrenament per a la defensa i l’atac, sense una tribu pròpia, una terra pàtria, un partit polític, i sense déus i tombes ancestrals. El més difícil per als qui són com jo és que les forces contra les quals lluitem no estan encara definides: lluitem contra enemics i fenòmens que encara no han adoptat formes concretes, que no han aconseguit encara passar a l’estadi en el qual una terminologia discursiva i unes conclusions clares donin la possibilitat d’enfrontar-s’hi sobre la base de nous criteris”
Nina Berbèrova en un text redactat el 1966
“…Encara que sembli una persona molt quieta -i ho sóc- i molt poruga -que ho sóc- també sóc esbojarrada com un dimoni i valenta i temerària com n’he donat proves manta vegada … I sense ser aventurera, he viscut com s’ha de viure; o sigui, perillosament. M’agrada i no sabreu mai fins a quin punt viure així, al mig del bosc, guardada per quatre persianes. Les bestioles del bosc encara corren més risc. Jo, en aquesta casa, hi visc com el peix a l’aigua i estic passant, a les meves velleses, una de les èpoques més felices de la meva vida. Moltes nits, ja us ho vaig dir, si m’adormo tard, llegint, abans de ficar-me al llit surto a l’esplanada i m’hi passejo. Si fos jove, saltaria i correria a la claror de la lluna.”
Mercè Rodoreda en una carta a Joan Sales de 1979
Del meravellós llibre Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món / a cura de Maria Mercè Marçal editat per Proa el 1998:
Rosa:
Cómo me ha gustado seguir estas huellas tan profundamente lobunas que traes aquí!!!
Las palabras de Nina Berbèrova. Este des-amparo a veces tan crudo que, sin embargo, lleva a la alegría… y el final del texto que citas: m’han copsat com es diu en català : “lluitem contra enemics i fenòmens que encara no han adoptat formes concretes, que no han aconseguit encara passar a l’estadi en el qual una terminologia discursiva i unes conclusions clares donin la possibilitat d’enfrontar-s’hi sobre la base de nous criteris”…
Y la cola y las orejas que asoman bajo las palabras de la Rodoreda!! Ay, saltar y correr a la luz de la luna, feliz, como toda loba que se precia…
Gracias por traerlos.
Altres dones salvatges -o si més no, dones exploradores, lluitadores, inconformistes, valentes….- de què parla aquest llibre són:
_ Pauline M. Tarn (Renée vivien)
_ Caterina Albert (Víctor Català)
_ Maria-Antònia Salvà
_ Virginia Woolf
_ Vita Sackville-West
_ Amalia Domingo Soler
_ Martha Jane Cannary (Calamity Jane)
_ Alejandra Pizarnick
_ Sylvia Plath
_ Anne Sexton
_ Adrienne Rich
_ Anna Akhmàtova
_ Marina Tsvetàieva