Del plor a la rialla

Des d’aquell plor -després de la meva primera experiència sexual-, amb la convicció que estava transgredint una norma sagrada, fins ara he viscut diferents moments, diferents sensacions, diferents desitjos i necessitats sexuals que he anat gestionant com he pogut i sabut, al meu ritme i al de les dones de la meva generació. He anat aprenent que és una activitat natural, que és una forma de comunicació amb els altres i amb un mateix, que cal expressar el que es desitja i es necessita, he anat deixant endarrera pors….. és a dir crec que he anat superant, si més no racionalment, creences heretades, però m’adono que subterràniament algunes encara juguen un paper important.

Sóc filla de l’obediència i del deure, no del plaer. I a vegades no en sé. O abans de permetre-me’l he de fer això, acabar allò, parlar amb aquest o l’altre, treballar, llegir, divertir-me … A vegades –o sovint- el plaer em queda supeditat a massa “obligacions”. I quan me’l permeto, noto que encara depenc massa de l’altre, de la seva actitud, del seu benestar. I, quan malgrat tot en gaudeixo, és com si jo mateixa me’l racionés, a vegades quantitativament –durada-, d’altres qualitativament –intensitat-.

Després de les nostres reflexions i lectures, desitjo aprofundir en la meva sexualitat -entesa en sentit ampli-, la meva sensualitat, començant per amplificar els sentits físics i -com recomana la Clarissa- per riure, aprenent a mirar la realitat des dels òrgans sensorials -com Baubo- per experimentar un altre coneixement -no cerebral- de la realitat, revisant alhora les creences i les pors i desbrossant l’herència familiar, social i cultural, per acabar retrobant el meu desig. Ara sé que no es tracta només de relacions genitals, es tracta de la meva relació amb mi mateixa i amb la vida.