Per a totes les dones-llobes que participen en aquesta comunitat d’aprenentatge: de transmissió, d’interrogació i de transformació
.
“La composició de perspectives, sabers i antagonismes acull l’existència perquè crea un medi on poder ser. Fernand Deligny, com hem vist, feia servir aquell verb infinitiu, permetre, com a clau pràctica, política i poètica, d’una manera d’estar junts en el llindar. Però ara podem entendre que aquest llindar no existeix, disponible, com un lloc on arribar i estar-s’hi. És la composició d’un medi.
De què està fet un medi? No és només el conjunt de les circumstàncies o condicions exteriors que influeixen en el desenvolupament d’un ésser. Inclou també les activitats i els vincles que mantenen aquests éssers entre si i amb l’entorn. El medi educatiu no es redueix, per tant, al sistema educatiu. El travessa i el desborda. El problema és que així com tenim referents per reconèixer les institucions del sistema educatiu, ens en falten per percebre moltes de les realitats que componen els seus medis. La ciutat educa, els mitjans de comunicació eduquen, la família educa, les plataformes digitals eduquen, etc. Però no deixen de ser ampliacions dels escenaris per on circulen les nostres relacions afectives, socials i culturals. Quan diem que l’aliança dels aprenents genera un medi ens referim a una altra cosa: al conjunt de referents comuns que ens permeten entendre què vol dir aprendre els uns dels altres des de l’estima mútua.
Un exemple interessant de la invenció d’un medi educatiu, en el marc de la cultura occidental moderna, és el que podríem anomenar la comunitat dels lectors. La lectura no és una activitat òbvia. Trenca el fil mil•lenari de l’oralitat i les seves formes de comunitat. Amb l’escriptura, primer apareix la pregunta «qui pot escriure?». S’estableix el poder dels escribes, d’aquells que poden prendre nota de les activitats de la comunitat (comerç, organització social, lleis, cròniques, llibres sagrats…). D’orient a occident, en un primer moment, té més poder l’escriptura que la lectura. A mesura que el llibre va esdevenint un objecte replicable i assequible, la comunitat vinculada als arxius i als llibres sagrats es va multiplicant per una figura nova: la comunitat dels lectors. Qui pot llegir? Aquesta pregunta fa una primera divisió entre els qui tenen accés a la lletra i els qui no. L’analfabetisme és una producció social d’exclusió que en un altre règim cultural no existiria.
Però amb la lectura cada cop més distribuïda apareix també una altra pregunta: qui llegeix a qui? La comunitat dels lectors no és aleshores la d’aquells que estan sotmesos a la lectura a un mateix llibre o cànon, sinó la dels qui es poden llegir els uns als altres. Viscuda d’aquesta manera, la lectura saboteja el monopoli sobre la lletra i reinventa la comunitat desencaixant-la de les seves formes de representació unificades. Qui soc jo quan llegeixo? Qui som nosaltres quan llegim? L’element més important de la comunitat dels lectors és la impossibilitat de saber mai del tot què han llegit o què podran arribar a llegir els altres. Per això, la lectura desencaixa la comunitat fent-la irrepresentable, incontrolable, indisciplinada. La soledat i la complicitat teixeixen una aliança. L’aliança dels aprenents lectors és la dels qui no tenen por d’estar sols perquè poden trobar lliurement les seves complicitats. Els qui es llegeixen lliurement els uns als altres no treballen per la comunitat ja instituïda. Sempre n’estan component unes altres. Per això fan por. I per això el poder sempre s’ha dedicat a neutralitzar els efectes indisciplinats de la lectura, mirant de codificar-ne els sentits.”
Marina Garcés, Escola d’aprenents, (extracte del Cap. 8), Galaxia Gutenberg, 2020.
blog de les llobes 