L´art d´estimar -Erich Fromm

Per el moment que estic vivint ara, us vull aportar un troç  d´el que diu  l´Erich Fromm, en el seu llibre, ja un classic, sobre :

L´amor eròtic  (com que el libre el tinc en castellá, ho copio en aquest idioma)

“En primer lugar,  se lo confunde facilmente con la experiencia explosiva de “enamorarse”, el súbito derrumbe de las barreras que existían haste ese momento entre dos desconocidos. Pero, tal experiencia, de repentina intimidad, es por su misma naturaleza de corta duración.. Cuando el desconocido se ha convertido en una persona intimamente conocida, ya no hay más barreras que superar, ningún súbito acercamiento que lograr. Se llega a conocer a la persona  “amada” tan bien como a uno mismo.  O,  quizá sería mejor decir, tan poco.  Si la experiencia de la otra persona fuera más profunda, si se pudiera experimentar la infinitud de su personalidad, nunca nos resultaría tan familiar -y el milagro de salvar las barreras podría renovarse a diario-. Pero para la mayoría de la gente, su propia persona, tanto como las otras, resulta rápidamente explorada y agotada. Para ellos la intimidad se establece prioritariamente a través del contacto sexual. Puesto que experimentan la separatidad  de la otra persona fundamentalmente como separatidad física, la unión física significa superar la separatidad.”

5 pensaments sobre “L´art d´estimar -Erich Fromm

  1. Carina, quina il.lusió trobar la teva entrada en el nostre blog!

    “…si se pudiera experimentar la infinitud de su personalidad…el milagro de salvar las barreras podría renovarse a diario. Pero para la mayoría de la gente, su propia persona, tanto como las otras, resulta ràpidament explorada y agotada” Que superficials que som i que poc en sabem d’estimar, començant per nosaltres mateixos.

    Gràcies per recordar-nos “l’art d’estimar”.

  2. Carina en el moment que estic vivent ara , completament diferent al teu, la teva aportació m´arriba intensament .Crec que les paraules del Erich From no les haurien de perdre de vista en cap moment. Així que penso copiarmela i pegarmela darrera de la porta del armari, per quan trii la roba donarla una ullada. Ja saps que jo tinc molt mala memòria.

    Com diu la Rosa tant acertadament gràcies per recordar-nos l´art d´estimar i per el teu bateig en el blog.

  3. La intimidada es un sentimiento tan poco frecuente que, cuando nos enfrentamos a el, no sabemos qué hacer ¡sino ir a la cama! Sin embargo, siempre hay otras opciones por ejemplo, podemos enfrentarnos a la atracción preguntandonos qué tipo de energía se está moviendo dentro de mi misma.

    ¿Qué parte de mi cobra vida cuando estoy con esa persona?

    El desafio esta en desarrollar esta parte de mi ser, sin depender de la otra persona para estimular esos sentimientos.

    De esta manera podremos dejar de ser victimas del “To foll in love”, caer enamoradas.
    (Libro: Despertar de la mujer consciente)

  4. Mark diu:

    Hola..

    Buscant coses sobre el llibre de E.From vaig topar xcasualitat (Bé; no tanta casualitat; gracies a que apareixeu en el primer lloc de búsqueda de google 🙂 amb el vostre blog. Vaig llegir el texte de Erik i els comentaris posteriors d’algunes de vosaltres… Em van venir ganes d’opinar així que em vaig posar a escriure pero pero pero pero… quan vaig haver acabat diguem que em vaig frustrar una miqueta perque el sistema, o el servidor o el que fos, no m’ho va deixar editar..

    Així que bé; l’alternativa es que us ho envio per correu i així si voleu també us ho llegiu.

    Felicitats xtota la resta del blog; està molt maco també.

    -Mark

    Molt d’acord amb Erich, Rosa i “Dulce Rosas” pero alhora penso -o intueixo-, que vull discrepar de cert aspecte..

    Per començar: No sintonitzo amb la idea de que “To fall in love” equivalgui a ser víctima de l’amor. Considero que actualment hi ha una tendència a estigmatitzar negativament determinats tipus de lligams i a estigmatitzar positivament d’altres. Hi ha alhora unes ganes de sublimar els conceptes de llibertat i d’independencia individual pero mitjançant formes un tant ambigües que després definiré i explicaré amb un cert detall..

    Per començar, argumento que la independencia es un dret de tothom inalienable. Que tothom te dret a organitzar la seva vida i a no deixarse lligar per ningú. Ara bé; dit això.. també m’atreveixo a argumentar que del fet que sigui un dret això no significa que el discurs que lloa les “independencies personals de cadascú” sigui sempre per exemple la recepta màgica que pot resoldre tots els nostres problemes individuals en relació a la societat que formem o els problemes socials en relació als individuus que som.

    Dic que la independència emocional i intelectual és bona .. sempre i quan no prengui forma d’obsesió cap a si mateixa. Penso que hi ha com una mena d’horror cultural a que els subjectes que conformem aquesta societat (és a dir, totes/s nosaltres) depenguem mutuament emocionalment… Es veu com una debilitat. Em pregunto: És bò creure això d’aquesta manera? …Cap on ens porta potser? Preguntes obertes.
    Si això que ens porta a ser , diguem-ne: “supermegaindependents” és el narcicisme -és a dir, l’amor cec només envers nosaltres mateixes i el desitj de tenir lligams solsament amb nosaltres mateixos..- no em sembla gaire maco.
    Si el que ens porta a això no és “l’amor” (el narcicisme), sino la “por”.. La por a estar estretament vinculads a altre persona.. encara resulta pitjor es clar; perque aleshores interpreto que la nostra independència afectiva (aparent independència) no és cap senyal de la nostra llibertat sino precisament tot el contrari!… La por als vincles emocionals indivicuals o col.lectius que poden apareixer revela inseguretat; no? una desconfiança brutal a estimar a l’altre plenament i a deixarnos estimar plenament..
    Estimar fortament s’interpreta com un estat de debilitat en el sentit que l’índividuu que estima pot viure més “cap a les altres persones” que cap a si mateix …i això, en la nostra societat, és algo que no s’enten massa, potser perque és algo contradictori amb el funcionament del sistema, i per tant es tendeix fàcilment a criticar-ho.
    Jo de fet no penso que realment estimar a d’altres persones creant vincles emocionals amb elles.. comporti deixar de ser un/a mateixa/a. Penso que els essers humans som prou complexes per poder “funcionar” de manera simultania. No obstant.. Fins i tot assumint que realment s’esdevingui d’aquella manera, és a dir.. Que les persones que es vinculen emotivament amb d’altres perden independència.. Penso que no seria dolent. Aprofundeixo més en aquesta part de la reflexió:

    -“Deixar de ser “jo”” per passar a esser la unió de dos (o més!) essers significaria (o significa) una mica abandonar el nostre “ego” individual i autoprotegit per crearne un altre més obert i ampli; com a mínim un ego una mica més col.lectiu que no pas la simple unicitat individual. És lletj això plantejat així? És maco..? Altre cop preguntes obertes..
    Jo personalment penso que apart dels objectius individuals de cadascú (que cal resguardar tb) hauriem de tenir un horitzó comú. Un horitzó d’intentar estimarnos totes i tots de més col.lectivament; trencant les barreres, desfen els filtres de relació que ens fabriquem -de vegades subconscientment fins i tot- per “por” a perdre coses que creiem molt “nostres”.. i unirnos a la “marea humana” amb un esperit d’amor diguem-ne que algo més atrevit (i potser segurament també més autèntic), sense emocions que tinguin a veure amb la posesivitat o amb la por a “perdre” tal cosa “nostre” o tal altre..

    Al mon capitalista, on el patrimoni i les posesions individuals (o grupals) hi juguen un gran paper .. tendim -penso-
    a mantenirnos lluny d’aquest “horitzó” del que parlo.. Ens trobem inmersos en un sistema d’intercanvis globals que “funciona” majoritariament amb els éstimuls que conecten amb les nostres emocions d’avaricia.. D’alguna manera xdesgracia aquest mon l’hem construit així. I que passa? Dons que tot s’aliena en coherencia o consonancia amb “l’avaricia”: L’amor ..és presenta en els anuncis publicitaris molt sovint com a sinònim directe d’objectes materials desitjables i viceversa. El cos humà, “idealitzat” i tramès desde els patrons de la moda i l’estètica que promocionen per exemple els gimnasos…(made in DIR:-) és presenta com un objecte també de desitj al servei d’un megamon de desitjos.. i de res més q desitjos. Desitjos de posesió o lligats a algun tipus de posesió. I l’amor.. L’amor en el fons és un decorat; l’amor en el fons sobra.. El que l’interesa al capitalisme és estimular el desitj en si mateix, el màxim concentrat possible.
    Per què?
    Perque penso que sense dubte és més fàcil lligar el “desitj” amb la “posesió” d’algo concret que no pas l’amor, que funciona a una escala diferent. L’amor, (xlo menys (i segons opino) en el significat més ampli i lliure de la paraula) no tendeix a “posseir” objectes ni persones convertides en “pseudobjectes”. L’amor no es deixa manipular tant bé com els desitjos.. (opino) L’amor sols es deixa manipular en tot cas indirectament; la relació de la dinàmica material consumista amb els desitjos esdevé molt més fàcil, directe i sovint prou eficaç..

    Amb tot això que vinc escribint vull incidir especialment en el concepte “llibertat”. ..I dic el següent:
    És bo sentirse lliure.. De fet; per estimar ens hem de sentir sempre lliures, sino som lliures l’amor no és pas amor.. sino possiblement un mer desitj de supervivencia, que ens estimula a aferrarnos a qualsevol cosa o a qualsevol individuu que ens proporcioni un mínim de benestar, en un entorn hostil. És vital que ens sentiguem lliures. Ara bé; el millor seria que a més a més la llibertat sigui consonant i redundant amb l’amor.. M’explico:
    Pot ser que creiem que som lliures pero no ens hi sentim realment, i aleshores es quan fem ús de la nostra llibertat per recelar del nostre entorn més que no pas per estimarlo. …Ens posem a la defensiva, busquem una identitat tancada, notablement “autoprotegida” de posibles influencies externes (que creiem potencialment agresives).. Moltes persones busquem sentirnos fortes xdamunt de qualsevol situació, i no solsament “fortes” a seques, sino sobretot “Més forts que els demés”, si; perque gran part de la gent d’aquest planeta vivim en un entramat psicologic de competitivitat subliminal perpetua.. Això -segueixo argumentant- comporta que ens fem una mena d’armadura (que ens fa ser relativament forts en la superficie), uns de grossa, uns altres més prima -depenent de molts factors-; una armadura que sino la tinguessim seriem tant “vulnerables” i semblants com tothom…, o dit d’una altre manera encara més “filosòfica”: seriem fins i tot potser tant semblants a la resta del mon com nosaltres mateixos a nosaltres mateixos. 🙂

    Tornant a enfocar cap al concepte “independència”, en el mateix sentit que al principi, pero una mica més a fons..:

    La independencia, no com un dret humà equiparable a d’altres conceptes elementals, sino com a concepte pervertit per la societat capitalista que en treu profit, s’ha convertit en una mena de fetitx; un objecte del desitj… Una de les coses, en el pla tant teòric com pràctic, més desitjades. Representa que totes i tots hem de buscar ufanosament esser “independents” en tots els àmbits de la vida… El fet no és casual. Quan més independents es suposa que siguem (llegiu també: quan més “dividits i fragmentats” estiguem com a humanitat) és possible que sigui més probable que d’alguna manera en alguns moments ens poguem sentir una mica “soles”. I si les persones ens podem sentir “soles”.. potser també ens podem sentim insegures; si ens sentim insegures potser ens voldrem “protegir” i si volem protegirnos i alhora busquem mantenirnos “fortes” i “independents” (o poderoses!) … més voldrem comprar …per separat, més voldrem “revestir” ..la nostra personalitat i la nostra identitat de coses purament materials, de productes de tota mena i fins i tot de coses diguem-ne que pseudomaterials; títols, certificats,etc..! (coses que “ens protegeixin”)…. fins que d’alguna manera ens aconseguim creure que sí; que per una banda som independents i que per una altre banda -complementaria o contradictoria- estem “protegits”, i que som també algo poderosos (gracies als elements que acumulem individualment) enmig de la perniciositat d’aquest mon “hostil” que entre totes i tots creem per separat i amb vigor individualista.. on cadascú de nosaltres seguirà idealitzant l’amor, pero cínicament, ..Car en realitat l’amor sols serà un decorat, un espai de referencia en les noveles per aixugar l’ànima trista, un mirall imaginari per consolar d’alguna manera la nostra trista dinàmica de viure… Ja que en els aspectes bàsics, estarem intimament imbricats en el sistema que ens seguirà comunicant que només ens hem de sapiguer estimar a nosaltres mateixes, que no ens hem de distreure lligant-nos amb res excepte amb les coses materials, que per a elles si que hi hem d’abocar i concentrar TOT els nostres “jo”; que no hem de sentir CAP mena compromís amb ningú … Què l’únic horitzó possible és el de l’egoisme infinit material, emocional i intelectual! perque el mon està muntat tot ell perque funcioni així..

    I bé; per acabar aquesta reflexió llarga.
    Podem canviar aquest panorama? Podem si entre totes i tots cerquem en el fons de nosaltres mateixos no solsament allò que creiem que ens fa diferents sino allò que ens uneix a totes/s; allò que sense reprimirnos de res ens uneix fins i tot independentment de totes les altres qualitats (positives o negatives) que tinguem..

    Podem buscar i trobar l’arrel de tot això; una arrel que no és la que interessa o te a veure amb el capitalisme perque no funciona (o no transmet) res per la via del egoisme sino l’arrel que està sempre activa per la via de l’amor col.lectiu i obert i que versa directament.. amb la humanitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s